‘Lehman Trilogy’, el cantat ascens i caiguda d’una saga

Redacció

Està clar que a Sergio Péris-Mencheta li agraden els grans desafiaments teatrals i després del mastodòntic muntatge de La Cocina que va dirigir per al Centro Dramàtico Nacional (Madrid), arriba al Teatre Lliure (després del seu pas pels Teatros del Canal de la capital madrilenya) amb el seu nou repte; convertir Lehman Trilogy, el text de Stefano Massini, en una comèdia musical.


Peris-Mencheta ha ideat una nova versió per a sis intèrprets d’aquest text que casualment ara també pot veure’s a Londres en un muntatge completament diferent, aquest per a tres actors, dirigit per Sam Mendes. Aquesta versió que podrem veure a Barcelona redueix a tres les cinc hores de durada de l’original i compta amb la direcció musical de Litus Ruiz, escenografia de Curt Allen Wilmer i un vestuari molt especial d’Elda Noriega dissenyat perquè els sis actors: Víctor Clavijo, Darío Paso, Leo Rivera, Aitor Beltrán, Pepe Lorente i el mateix Litus Ruiz, donin vida als més de 120 personatges que apareixen en escena.

Lehman Trilogy explica la història dels Lehman, una família de comerciants que va arribar als EUA procedents d’Europa allà pel 1840 i que gràcies a la seva visió de negoci, i la falta d’escrúpols d’alguns dels seus membres, va aconseguir fer-se un forat en el món financer, arribant a formar part de la història més recent d’Amèrica del Nord al participar en moments com la creació de la Borsa, la NASA, el naixement de Hollywood i fins i tot l’aparició dels blue-jeans. Un imperi que, amb la seva fallida, va donar inici a la crisi econòmica global soferta des del 2008 “L’obra no pren partit, explica els fets” Ens diu Sergio Peris-Mencheta “Ho explica d’una manera molt educativa, molt didàctica, fins i tot. És el primer que em va fascinar del text, que vaig aprendre coses que no sabia i vaig situar el capitalisme global en el temps”. Una adaptació que ha tingut al seu director abstret des que el descobrís al Festival GREC de fa un parell de temporades fins ara “Ha estat un plaer al·lucinant, no hi ha hagut ni un dia en aquests dos últims anys que no hagi estat amb el text. Fa molt de temps que estic treballant-hi i estic entusiasmat”. Un llibret on Stefano Massini no dóna cap indicació de qui diu què a cada moment ni de com portar-lo a escena, per això Peris-Mencheta va decidir fer-ho en pla comèdia musical “Una de les coses que em vaig imaginar quan ho vaig veure va ser que portés música, per a oxigenar tant text”.

Massini ofereix tanta llibertat als adaptadors que s’han muntat produccions tan dispars com la vista al Piccolo Teatre di Milà, on l’elenc el conformaven 27 actors, als 3 intèrprets de National Theatre de Londres o els 6 que veurem al Teatre Lliure. “Podria ser un monòleg; és una balada, un gran poema de vers lliure que pots encaixar-ho com vulguis. És una oportunitat de posar-te molt creatiu, molt imaginatiu” diu el seu director que ha optat per donar aires joglarescos i de contacontes a la seva proposta. “La versió de Sergio és tremendament amena, ens fica en una espècie de barraca de fira i l’amenitza moltíssim amb la música, amb un ritme imparable. És una lliçó d’història molt entretinguda, ens fa comprendre moltes coses del que estem vivint actualment a través d’una família concreta” diu Darío Paso, qui s’enfronta al costat dels seus companys al repte de, a més d’interpretar, haver de cantar i tocar instruments en directe, alguna cosa que alguns d’ells no havien fet fins ara enfront del públic i que els ha suposat una molt exigent preparació. “Abans de començar els assajos, comencem a fer classes de cant amb Óscar Martínez, que ha fet un treball excel·lent i després comencem a crear la banda. Tothom ha fet un gran esforç per aprendre a cantar i tocar un instrument i no només tocar, sinó aprendre a crear una banda” comenta amb orgull Litus Ruiz “Un procés molt interessant que elimina egos, que crea pinya, que crea equip i que després traspassa a l’hora de treballar en escena com a actors pròpiament dit” afegeix Víctor Clavijo.

Música hebrea, espirituals negres, swing, jazz o rock són alguns dels estils musicals pels quals Lehman Trilogy viatja. “Era un repte brutal compondre cançons per a explicar 160 anys i situar a l’espectador” ens diu Litus “Requeria escoltar molta música de cada època i intentar que fos fidel, però que alhora no sonés molt estranya per a l’espectador del segle XXI”.

Text: José Antonio Alba

Foto: Pepe H.

Escrit per
Redacció
Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!