Aquest setembre s’han complert cinquanta anys de l’entrada d’un grup de professionals de les arts escèniques a la Cooperativa Obrera La Lleialtat, al barri de Gràcia. En només tres mesos van transformar aquella casa en un espai escènic que canviaria per sempre el teatre català: el Teatre Lliure. Els fundadors eren Muntsa Alcañiz, Xavier Clot, Imma Colomer, Francesc Espluga, Joan Ferrer, Lluís Homar, Carles Jorge, Quim Lecina, Anna Lizaran, Josep Minguell, Lluís Pasqual, Pere Planella, Joan Ponce, Domènec Reixach, Fermí Reixach, Josep Ros Ribas, Antoni Sevilla i Carlota Soldevila. Per damunt de tots, però, destacava Fabià Puigserver, impulsor i ideòleg del projecte.
‘Camí de nit, 1854’ va inaugurar el Teatre Lliure © Ros Ribas © Ros Ribas (l’Arxiu Lliure del Teatre Lliure)
Després de la mort del dictador, els professionals de les arts escèniques es van revoltar a través de les assemblees per renovar un sector escanyat. Puigserver volia capgirar el paradigma del teatre català i crear un teatre entès com a servei del poble i com una eina cultural transformadora. Tal com explica Lluís Homar, volia fer-ho “prenent com a model el que havia estat el Piccolo Teatro de Milà, sota les ordres de Giorgio Strehler, un teatre d’art per a tothom”.
Puigserver ja era una persona molt reconeguda en el sector: professor, director i escenògraf. Amb Lluís Pasqual va crear un bon tàndem professional. La Setmana Tràgica, una obra renovadora i arriscada, va ser el seu primer èxit de públic. També va crear el Teatre de l’Escorpí amb Josep Montanyès i Guillem-Jordi Graells. Aquest últim, tot i tenir una importància cabdal en els primers anys del Lliure, no n’és fundador. Ho explica així: “Vaig ser dels últims a saber-ho perquè no era actor ni escenògraf, sinó que feia una mica de tot. No els encaixava. Però un any després em van venir a buscar perquè exercís de gerent de l’empresa”. Graells va ser-hi fins a la crisi de Concili d’amor, el 1980.
Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Homar o Ramon Madaula entre altres (1990) © Ros Ribas (l’Arxiu Lliure del Teatre Lliure)
Tots els fundadors tenien una cosa en comú: Fabià Puigserver els havia anat a buscar. Imma Colomer el coneixia com a professor i recorda el seu taller de casa, La Sibil·la: “Jo el coneixia com a professor. A més, tenia un taller a casa, La Sibil·la, on sempre el veies cosint tot de vestuaris; podia entrar a casa seva, parlar amb ell… Quan m’ho va proposar, no vaig tenir cap dubte: sabia que faríem una cosa de collons”. La seva passió es va encomanar a tot l’equip, que es va arremangar per construir el teatre. Assajaven al matí i, quan paraven, pintaven o preparaven l’escenografia. Toni Sevilla ho recorda amb emoció: “Era una meravella. Passàvem totes les hores allà. Al matí assajàvem i, quan paràvem, ens posàvem a pintar o a preparar l’escenografia”.
La construcció exigia resoldre també la infraestructura elèctrica. Xavier Clot, amic de Lluís Homar i primer il·luminador del Lliure, va ser convençut per Puigserver i Pasqual. Ho considerava “el somni de la meva vida: treballar en allò que feia més aviat com a aficionat, fer-ho professionalment i, a més, en una cooperativa”. El primer Lliure va tenir una instal·lació revolucionària per a l’època: vuit focus, sis PC i dos retalls. Segons la crítica, Camí de nit, 1854 era l’obra més ben il·luminada de la història del teatre català.
‘Camí de nit’ © Ros Ribas (l’Arxiu Lliure del Teatre Lliure)
L’obra inaugural va ser una declaració d’intencions. Camí de nit, 1854 recuperava la història de Josep Barceló, el primer màrtir de la classe proletària catalana. Lluís Pasqual va escriure l’obra a mesura que avançaven els assajos, seguint la línia de La Setmana Tràgica. La música la va compondre Lluís Llach, amic de Puigserver i Pasqual i implicat en les protestes culturals. Recorda: “Un dia els vaig dir: ‘Aviam, si us demano que em decoreu el pis, què us puc donar a canvi?’ I em van dir: ‘Fes la música del Camí de nit, 1854’”. Dit i fet, Llach va anar a La Lleialtat per conèixer els actors i veure els assajos. “Vàrem començar una sessió de classes de cant i vaig veure les veus que tenia. Vaig compondre expressament per a cada un d’ells, segons la veu”.
Finalment, el 2 de desembre, les portes del Lliure es van obrir. El públic va aplaudir espontàniament abans de començar la funció i va escoltar les primeres paraules dites al Lliure de Gràcia, que Lluís Homar no ha oblidat mai: “La qüestió fa anys que l’arrosseguem: et foten a rengleres dins d’una fàbrica i et paguen a tant la peça, com abans, com si ho fessis a casa”. Aquelles paraules ressonaven en una societat que lluitava per la llibertat.
Vista general dels assistents a l’inici de les obres del Palau de l’Agricultura © Ros Ribas (l’Arxiu Lliure del Teatre Lliure)
Durant deu anys, aquest grup va aixecar un teatre de servei públic, amb un fort compromís amb l’art i amb els recursos que les seves mans i el seu enginy permetien. Van rebre reconeixements com el Premio Nacional de Teatro, però també van afrontar discussions dins la família del Lliure. Toni Sevilla ho resumeix així: “Hi havia problemes, passaven coses. Però el més important era el Lliure: baixàvem les espases i tiràvem endavant”. Els testimonis de Lluís Homar, Guillem-Jordi Graells, Imma Colomer, Toni Sevilla, Xavier Clot i Lluís Llach permeten reconstruir aquella etapa. Avui el teatre ha canviat, però cal recordar-ne els orígens.
Tots els espectacles i actes per celebrar els 50 anys del Teatre Lliure, els podràs veure clicant aquí: Gràcia i Montjuïc.
