Imagina que formes part del públic que assisteix a l’estrena de l’espectacle Sei personaggi in cerca d’autore, de Luigi Pirandello, a càrrec de la Compagnia Dario Niccodemi. T’endinses al prestigiós Teatro Valle, on ja hi ha unes quantes persones assegudes, i et sorprèn veure el teló aixecat i l’escenari buit: no hi ha cap decorat ni escenografia. Això et desconcerta molt; és la primera vegada que ho veus en un teatre. A mesura que passen els minuts, entra més i més gent: burgesos, aristòcrates i intel·lectuals de l’època, que reaccionen igual que tu al que estan veient. “Hem pagat per veure un escenari buit?”, diu, en italià, un home que porta un bigoti fi, untat amb cera. S’apaguen les llums i es veu com entra, per una porta del despullat escenari, un tramoista que comença a fer la seva feina com si res. De seguida apareixen el director d’escena, l’actriu principal, l’apuntador… Però sembla que es preparen per començar un assaig. “Què és aquest despropòsit?”, es queixa un home gros que tens al costat. L’obra avança i sents cada cop amb més força el descontentament del públic. De fet, algunes persones es dirigeixen directament a Pirandello cridant-li “boig”, “bufó”, cosa que provoca que l’autor abandoni el teatre. Quan l’obra acaba, surts sense saber ben bé què pensar. Tu encara no ho saps, però has assistit a un acte històric: encara que l’estrena ha estat molt caòtica, l’obra es convertirà en un referent del teatre modern i del metateatre. Pirandello guanyarà el 1934 el Premi Nobel de Literatura per la seva aportació innovadora al gènere.
Fixa’t en la gran repercussió que va causar Seis personajes en busca de autor, que, més de cent anys més tard, concretament del 5 al 17 de maig de 2026, al Teatre Apolo de Barcelona, es torna a representar de la mà de Producciones Faraute i amb codirecció de Pepa Gamboa i Antonio Álamo.
“Sembla que Pirandello tenia per costum reunir-se cada matí amb els seus personatges i parlar-hi com si estiguessin a l’habitació. D’aquest hàbit curiós va sorgir la idea d’escriure Seis personajes en busca de autor”, ens explica Pepa Gamboa, que, a més, afegeix que la filosofia de l’escriptor italià li recorda molt a Unamuno: “per exemple, l’interès pel que és ficció i pel que és real o per la vida i el més enllà”. La directora reflexiona que aquest muntatge ha estat una creació plural, on les actrius i els actors han aportat el seu imaginari. I també destaca el bon rotllo entre tots els membres de la companyia, cosa que després es nota a l’escenari. “I el metateatre de Pirandello està plantejat d’una manera tan subtil que el públic mai no se sent invadit; se’l respecta molt”.
T’animes a anar a veure aquest muntatge al Teatre Apolo i a formar part dels espectadors que Pirandello, de ben segur, s’imaginava en escriure l’obra?
Més informació, imatges i entrades a:
