‘La dama de piques’, la millor òpera de Txaikovski arriba al Gran Teatre del Liceu

Jordi Vilaró

Quan s’acosten les festes de Nadal i parlem de música clàssica és inevitable de pensar en el tradicional Concert de Sant Esteve al Palau de la Música Catalana o en el cèlebre i sumptuós Concert d’Any Nou al Musikverein de Viena, una celebració que es remunta curiosament als foscos dies de la Segona Guerra Mundial (deu l’origen a Clemens Krauss, amic personal de Joseph Goebbels!). Amb el permís dels germans Strauss, però, i d’una manera més subtil i discreta, el compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski sempre sol treure el cap per casa nostra en acostar-se l’època nadalenca, sovint amb motiu de la representació dels tres grans ballets que va compondre: El llac dels cignes, La bella dorment i El trencanous. A Barcelona es podran veure diferents versions d’ El trencanous amb el Ballet de Barcelona al Casino l’Aliança del Poblenou, al Gran Teatre del Liceu amb el Ballet del Théâtre du Capitole de Tolosa, amb el Royal Russian Ballet a l’Auditori Fòrum i en versió concert al Palau de la Música amb l’Orquestra Simfònica del Vallès

‘El trencanous’ del Royal Russian Ballet

Per tot plegat, i com una mena de continuïtat nadalenca txaikovskiana, no resulta gens estrany que el mateix Liceu hagi programat a finals de gener la millor òpera d’aquest gran compositor: Pikovaia Dama (La dama de piques). Per bé que la seva òpera més reconeguda sigui Ievgeni Oneguin (1879), La dama de piques (1890) és un autèntic bombó per a qualsevol amant del teatre i de la bona música. Com Oneguin, aquesta òpera es basa en una narració homònima d’Aleksandr Puixkin —el pare de la literatura russa moderna i un dels estendards del romanticisme literari europeu— en què se’ns explica l’amor impossible entre Hermann, un jove oficial de l’exèrcit, i Lisa, la neta d’una misteriosa comtessa que, com no podia ser altrament, pretén casar-la amb un aristòcrata (el príncep Ieletski). El relat conté tots els ingredients del drama romàntic vuitcentista: passió amorosa, visions espectrals, duels (en aquest cas, de cartes), enganys, morts, suïcidis…, tot plegat expressat a través d’un perfecte equilibri entre el drama, l’expressió lírica i la música popular.

Escena de ‘La dama de piques’, al Liceu a partir del 26 de gener

Amb una estructura mozartiana de números tancats —és a dir, amb alternança de moments musicals entre recitatius—, La dama de piques és una història fascinant, curulla de moments musicals memorables, tant orquestrals com lírics: el so mahlerià del Se non è vero, è ben trovato del primer acte, la sempre fascinant ària de Polina (Produgi milyye), la serena ària del príncep Ieletski (Ja vas lyublyu) o —la meva preferida— la commovedora ària de Lisa del tercer acte, Uz polnoc blizitsja (que melòdicament recorda molt Bellini). Són exemples de l’excel·lència d’aquesta òpera rodona, equilibrada i musicalment superba. Sens dubte, un dels grans títols de la temporada liceuenca.

Més informació, entrades i imatges a:

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!