‘La ciutat no és vostra’, de Maragall a la Colau

Mercè Rubià

Què ha succeït a Barcelona per passar de la il·lusió dels Jocs del 92 al rebuig dels Jocs d’Hivern? Quan l’hem començat a veure com un parc temàtic? Qui s’ha apoderat de la ciutat? De qui és realment? La Companyia Solitària presenta al Círcol Maldà el seu segon monòleg i tanca una temporada amb diverses obres crítiques amb el Model Barcelona.

TEATRE_BARCELONA-La_ciutat_no_es_vostra-REVISTA_1

Per als qui volten la trentena, com els integrants de la Solitària, la seva infància va lligada a una idea de Barcelona pròspera, que pugna per aconseguir el reconeixement internacional i fa passos de gegant per convertir-se en un dels destins turístics més importants. Els seus records s’inicien amb els Jocs Olímpics, amb el Cobi, amb una ciutat que -com el seu alcalde- salta d’alegria. Amb la majoria d’edat, però, arriba el Fòrum de les Cultures. Un abans i un després. Aquella rua Carlinhos Brown i l’alcalde (Joan Clos) ballant samba dalt d’un bus descapotable amb una samarreta groga ajustada. Pe-pe-pe-pe-pepepe-pepe… El desencís es va coent a foc lent. I arriba el 15-M. I els cartells contra els turistes als balcons. I les cassolades a la Barceloneta. No a l’Hotel Vela. Se n’adonen els joves, però també els seus pares i els avis: el model s’esgota. Encara hi ha, però, qui admira la ciutat amb un amor gairebé incondicional. Com en Jasó, el protagonista de La ciutat no és vostra. Fins que un delicte de civisme el converteix en un fugitiu de la seva pròpia ciutat.

Aleix Aguilà, autor del text, parteix de la idea de ciutat com a parc temàtic. De la ciutadania com a atrezzo, uns Mickey i Donald que treballen per als de fora. Així, el que li passa a en Jasó (demòcrata convençut, votant orgullós, barceloní de soca-arrel) és que, sense voler-ho, “descobreix l’engranatge de la ciutat” i s’adona que “és de cartó pedra”. L’obra -explica la directora, Júlia Barceló– no ha volgut “tirar de biblioteca” i planteja qüestions com ara de qui és la ciutat o què implica l’any 2015 estimar Barcelona, sempre partint des de la ciutat que ells han conegut, dels Jocs fins avui. Però, sobretot, mostra com un ciutadà es troba, de cop i volta, amb una realitat completament desconeguda. “Un impacte com el de Ciutat Morta, quan t’adones que hi ha moltes coses de la teva ciutat que no coneixies”.

En un Maldà envaït per 300 pilotes de platja negres (escenografia de Pol López) i l’humor propi dels solitaris, en Jasó Pau Vinyals interpel·la directament al públic i “es baralla amb el seu propi patetisme”. De fons ressona aquell lema del 15-M: “No som antisistema, el sistema és anti-nosaltres”. I és que, per Vinyals, el conflicte d’en Jasó és la pèrdua dels referents d’infantesa i el dolor “de sentir-te exclòs” i veure que “és la teva ciutat qui no et vol”. En aquest cas, però, “ell preferiria no adonar-se de res i no haver-se d’enfrontar a la realitat”. O per dir-ho ràpid: “no hauria votat la Colau”. Tot i això es veurà fugint fins a la platja -“un espai de reflexió”-, on trobarà, precisament, una altra dura realitat: la dels sense papers que intenten arribar a Barcelona buscant un futur digne. Una il·lusió també de cartró pedra i la consistència del paper de fumar.

Text: Mercè Rubià / Fotografia: Cia Solitària

 

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!