La Barcelona de la Transició, abans fins i tot de la transformació olímpica, es va fer un fart de reivindicar llibertat. Darrere les pancartes que reclamaven amnistia i Estatut d’autonomia també hi havia altres lluites, menys visibles però igualment imprescindibles, com la de l’alliberament homosexual. D’aquell moviment en va néixer tota una escena cultural pròpia: els transformistes, els locals d’ambient del Barri Xino, els fanzins, els artistes underground ocupant la plaça Reial i un teatre que començava a parlar obertament de realitats condemnades al silenci.
Aquesta és la ciutat «complicada i poderosa» que retrata No es pot saber, una successió d’històries personals que acaben dibuixant una ciutat sencera. El musical, creat per Mario Rebugent, Núria Llausí, Martí Torras Mayneris i la companyia No es pot dir, pren com a punt de partida una emissora fictícia, Ona Barcelona. Dues joves periodistes hi estrenen una secció de divulgació històrica que dona nom a l’espectacle: No es pot saber. A mesura que investiguen el passat de la seva família, emergeix aquesta altra Barcelona en lluita per la llei del divorci, l’avortament o la legalització del Partit Comunista.
La família Rodríguez i Savall serveix de fil conductor d’un seguit de vinyetes amb una estètica que remet tant als còmics de Lauzier —portats al teatre musical a Glups! o Cacao— com als fanzins underground de l’època. A través d’aquest mosaic de personatges, el musical recorre tot allò que calia amagar de cara al públic perquè «no es pot saber»: des de les primeres reivindicacions homosexuals i lesbianes fins a la irrupció de la sida i les conseqüències que va tenir sobre tota una generació.
L’espectacle també deixa espai per a la repressió policial i per al desencís polític d’una generació que va viure el pas del comunisme a un socialisme que, per a molts, va quedar lluny dels ideals pels quals havien lluitat. Un retrat coral d’una Barcelona que remet inevitablement al primer univers cinematogràfic de Ventura Pons.
No es pot saber transita pel «petardeig» de la tieta Montse, un transformista amb una certa retirada a Montserrat Caballé, però també pels moments de tendresa de la relació entre la Júlia i la Maria, condemnades a estimar-se d’amagat perquè ni tan sols troben refugi en el seu entorn familiar. «Que bonica és la família! Discuteix sense malícia i no guarda mai rancor», canta la matriarca mentre lidera una sardana. És la mateixa que s’escandalitza quan a la televisió comencen a emetre anuncis sobre l’ús del preservatiu.
La barreja d’estils i gèneres també es trasllada a la música que signa Núria Llausí, capaç de passar del to més festiu a balades d’una gran càrrega emocional.
Sense voler convertir-se en una lliçó d’història, No es pot saber reivindica una memòria que també forma part de Barcelona: la que es va construir als locals clandestins, als escenaris més petits i, sovint, també d’amagat als dormitoris dels pisos familiars. Una memòria que durant massa temps va quedar fora del relat oficial de la ciutat.
Més informació, imatges i entrades:
