Quan va ser l’última vegada que vas riure? Aquesta sensació inaguantable que et recorre el cos i fa que et retorces, de vegades que ploris. La teva cara s’expandeix i la sang puja al capdavant per recordar-te que aquesta preocupació no és tan important com pensaves. Hi ha les abreviacions de rialles, els somriures, més comuns però menys gratificants. La persona amb qui ens trobem avui, ho té clar: abans que res molt riure. Porta des del 88 amb el noble ofici de fer riure la gent, i ho porta per bandera. Segons arriba a la nostra cita, és el primer que ens regala. Seu i gaudeix. José Corbacho ens parla de Ante todo mucha calma, un monòleg que recupera el Teatre Borràs.
Teatre Barcelona: Et dius José Corbacho. Ni Gorbatxov, ni Gaspatxo, ni Carpaccio… De quantes formes t’han trucat?
José Corbacho: M’han dit moltes coses i d’això parlo al monòleg, perquè al final ho faig això perquè rigui el públic i s’ho passi molt bé. I després també per riure’m de mi mateix, que crec que és molt interessant. Ric moltes vegades d’aquestes coses que em passen. A la gent li sona la meva cara, suposo que m’han vist alguna vegada en algun programa de televisió, i pel carrer em diuen: “home, tu ets Gorbatxov… o tu ets Carpaccio…o tu ets Gaspatxo”. O simplement no saben qui sóc i aleshores creuen que em reconeixen quan no és així, això em va passar abans d’ahir. Vaig estar uns dies a Mèxic i em va venir un senyor i em va demanar una foto i li vaig dir: “és clar que sí!”. Vaig agafar la seva dona per l’espatlla i em va dir: “però què fa? Nosaltres volem que vostè ens faci una foto, que es vegi la piràmide maia que hi ha aquí darrere”. I jo: “perdó, perdó”. És clar, eren mexicans, no tenien ni idea de qui era jo. I jo em creis George Clooney, saps? (riu) Al final, acabes rient de coses que et passen al món normal. Me’n ric de la família que m’ha tocat, dels amics que he escollit, de la feina que tinc i d’un munt de coses amb què la gent se sentirà identificada.
Vas debutar en teatre amb la Cubana al 88, portaves la comèdia ja a dins des de petit?
Vaig començar a fer teatre molt petit. De fet, a La Cubana va ser quan em van començar a pagar per això. A casa va ser una alegria perquè no donaven un duro, no hi havia cap tradició teatral ni farandulera a la meva família. A l’escola hi havia uns professors que feien teatre i em va agradar molt aquell món. Després amb uns amics vam fer un grup de teatre, gairebé sempre en clau de comèdia i vaig veure que era molt plaent fer riure al públic. A La Cubana, que bàsicament és una companyia amb molt d’humor basat en la realitat, probablement és on vaig acabar formant-me més en el tipus de teatre que m’agrada fer. És un teatre molt viu, a mi m’agrada que el públic hi participi, és una cosa que vaig aprendre de La Cubana. Però, sobretot, vaig apendre a pendre’m la vida amb una mica d’humor.
José Corbacho a la roda de premsa de ‘Cómeme el coco negro’ a Madrid. Imatge: CDAEM
En comèdia ara hi ha aquest boom del crowd work (model que es basa en la interacció amb el públic). Internacionalment, Play en anglès és actuar i jugar, en francès jouer, en alemany spielen, ens falta jugar més en teatre aquí?
Sí, estic molt obsessionat en jugar al teatre, encara que en el meu espectacle no interacciono tant amb el públic com altres companys i companyes que hi ha. Si alguna cosa vaig aprendre amb La Cubana, és que si algú no vol col·laborar no s’ha de forçar perquè llavors ja no estàs jugant, al línia és ben prima. Per exemple, l’altre dia veient el nou espectacle de Berto Romero,vaig veure que en un moment fa de Vedette i rèiem molt perquè al món del cabaret, de La Cubana, sempre havia existit aquesta interacció amb el públic. Ara sembla que sigui com la gran novetat, però al final això és una cosa que sempre s’ha fet. Jo cada vegada estic tendint més a fer participar la gent des de l’escenari, a preguntar-li coses però amb respecte, perquè també hi ha gent que vol anar simplement com a espectador i li dono aquesta opció. Però que cal jugar, és clar, i que cadascú jugui a més com vulgui.
Sí, i cal saber respirar el públic, no?
Per mi això és fonamental. També és veritat que quan un monòleg t’ho permet. No estem fent una cosa molt seriosa, que entenc també la gent que està en aquesta tessitura i es queixa d’un telèfon mòbil o d’alguna reacció del públic. Per mi, un telèfon mòbil que sona és un moment divertit en què pots baixar a parlar amb el que està trucant, aquestes coses m’agrada incorporar-les perquè m’agrada escoltar el públic. De fet jo, tinc una base, però el meu monòleg és canviant i de vegades de sobte lanço nous acudits, si funcionen perfecte, però sinó a la seüent funció ja no el faig o canvio per un altres. Els públics són molt diferents i no només geogràficament, sinó en qüestió d’horaris. El públic d’un dissabte a la tarda no té res a veure al públic un dissabte a la nit, al públic d’un diumenge o al públic d’una funció d’un dimecres. A mi m’agrada adaptar-me a aquest públic, veure si riuen més, prémer per aquí, si riuen menys, o intentar seduir-los d’una altra manera. Jo crec que això és bonic perquè acabes jugant amb la gent perquè se senti partícip d’alguna cosa que a més està passant en aquell moment i, si alguna cosa té el teatre, és que és únic en aquell moment que passa.
“Pepe Rubianes és un referent per a tothom que surt sol a un escenari”
I com t’autodirigeixes els monòlegs? Sé que de vegades heu provat fragments en converses per veure si funcionen.
Totalment. Això és una cosa que feia molt Pepe Rubianes, crec que és un referent per a tothom que surt sol a un escenari. De sobte estaves en converses amb ell i entrava en un moment a explicar una història i tu ja pensaves: està provant el monòleg, clarament. Tu t’anaves descollonant d’un viatge que havia fet al Serengueti i al cap d’un any veies que havia armat un monòleg amb un munt de coses que ell tenia escrites però que anava testejant. A mi això també m’encanta, però al final també penso que ens dirigeix el públic. Per exemple, amb una altra persona que està fent un espectacle unipersonal: Carles Sans, de Tricicle, que després de no parlar-ne durant 40 anys, es va llançar a parlar. Un dia em va venir a veure al teatre perquè ens coneixem i em va dir que li agradaria que el dirigís. De vegades pots demanar una mirada externa, un director, però aquesta mirada externa jo prefereixo confrontar-la cada dia amb el públic.
Parlem de l’aplaudiment intermitent durant els espectacles. Zahera, al seu monòleg, Chungo, comença dient: “no vull que aplaudiu”. A tu, l’aplaudiment intermitent, t’agrada o talla el rotllo?
És que no pot aplaudir tampoc, és a dir, no els hi dono temps. És veritat que de vegades em perd el ritme. M’emparanoiava que, el meu, fos un espectacle d’aquells que de vegades decau una mica. Estava molt entestat que tingués ritme, que la gent rigués i si riuen tres vegades per minut millor que una. Jo odio fer silencis per aplaudir, que també és una cosa amb què de vegades juguem. Tampoc no és que vagi a 200 per hora, però m’agrada que l’espectacle tingui ritme des que comença fins que s’acaba.
Corbatxo durant la representació
Has treballat com a director i actor en diferents formats. Què t’aporta el format monòleg?
Jo vaig començar tard en això del monòleg. Fa anys es va muntar un espectacle que a més va marcar una mica durant molts anys la directriu dels monòlegs a aquest país, El Club de la Comedia. D’aquell programa en va sortir un espectacle que era Cinco hombres.com, en aquell moment estàvem Manel Fuentes, Santi Rodríguez, Carles Flavià, Santi Millán i jo. Després d’aquest monòleg, amb El Terrat vam fer també un espectacle amb Buenafuente, amb Berto, Ana Morgade… Finalment va arribar el moment de fer només un monòleg d’una hora i escaig. És una cosa que sempre m’havia agradat a mi, sobretot per la llibertat que et dóna. Al final, et dóna responsabilitat perquè surts a l’escenari i si no funciona, no busquis responsables perquè només hi ets tu. Però per altra banda, la llibertat de fer el que vulguis, entrar en complicitat amb el públic i a partir d’aquí crear una cosa que em permet treure’n una part. El monòleg m’ofereix llibertat i el privilegi de continuar fent comèdia, mirar la vida a través del prisma de la comèdia.
Tu que has interpretat tants personatges creus que també t’ha ajudat a treballar l’empatia personal?
Jo l’empatia crec que la porto força bé des de petit, per una explicació molt simple: el meu historial mèdic. Des de petit vaig estar ingressat en unitat de pediatria renal i anys després va acabar en un trasplantament. Quan vaig començar a créixer, amb 16 o 17 anys, els metges van dir que em quedés amb els nens perquè si no em deprimiria. Aleshores de sobte era l’únic gran en una planta plena de nens malalts. Si no ets empàtic amb els nens malalts, és que tens un problema. Els pares s’havien d’anar a dormir i em deixaven amb els nens. A mi m’encantava fer teatre i explicar contes, als nens i nenes els encantava. El món dels hospitals al final ha de ser molt empàtic. Jo per això també valoro molt tota la gent que treballa a la Sanitat, perquè també he passat molt de temps a hospitals i parlant amb ells t’adones que això de l’empatia és obligatori. Al sector de l’espectacle, o de la comèdia, crec que també has de ser empàtic. La vida és fotuda i passen coses xungues, però de cop i volta, com a actor, has de pujar a un escenari per fer riure el públic o rodar una seqüència de comèdia o sortir en un programa de televisió i posar-te a cantar quan potser la teva vida personal no t’està acompanyant. Els humoristes ens posem aquesta màscara que hem triat nosaltres, però de vegades també et pot passar factura. Jo crec que aquesta empatia, que necessites sentir pel públic, al final també et torna. L’empatia, encara que sigui en petits cercles, fa que el món vagi millor.
Sí, la flexibilitat és clau, sobretot davant de públics tan heterogenis.
Sí, sobretot a una sala de teatre. Cada persona és un món i no hi ha res més subjectiu que l’humor i cal acceptar-ho. El drama jo crec que unifica, és molt més fàcil veure la gent plorar en un cinema o en un teatre, que no pas unificar-los a la comèdia. Fins i tot al cinema, veus gent que s’està rient i una altra que no riu tant, veus gent que no entén perquè hi ha persones que riuen d’alguna cosa. A més, és variable, depèn molt de l’estat d’ànim ia més depèn també de cada moment. Una cosa que sempre està de moda és comparar allò que es feia abans i allò que es fa ara. Al final avancem com a societat, com a persones, encara que també hi ha persones que avancen més i altres que avancen menys. També estem veient aquests dies un gresol de gent que avança i gent que no avança, que retrocedeix. És més, el que em feia gràcia ahir, potser demà no m’ho fa. Aleshores t’has de dir: bé, explicaré una història que crec que pot ser divertida. I a mi em segueix sorprenent que de sobte, 100, 200, 300 o 800 persones riguin a l’uníson. Que bonic aquell moment.
“Cada riure és com la petjada dactilar, cadascú té la seva”
Algun cop un riure escandalós t’ha fet parar l’espectacle?
Sí, n’hi ha moltes, però normalment ja no ho paro perquè em para el ritme. El riure és com la petjada dactilar, cadascú té la seva. N’hi ha algunes de molt peculiars. Quan és una cosa molt evident m’encanta incorporar-ho. Els riures que més m’agraden són els riures a temps que sempre hi ha als espectacles. Es produeix aquest fenomen meravellós que en un moment en què tu pensaves que ningú riuria, hi ha 300 persones callades i una persona riu. I aleshores m’agrada esbrinar de què s’està rient, de quin moment de l’espectacle. Però és clar, si haguéssim de parar per cada riure escandalós no faríem ni una funció.
Tu tens algun límit a l’humor?
Jo crec que el públic t’ho marca. Per no parlar del del Codi Penal, que jo crec que és on són els límits als quals no hauríem d’acudir tantes vegades perquè al final s’ha demostrat que gairebé totes les denúncies s’acaben arxivant per sort. Jo sempre he pensat i defensat que cal riure’s de tot perquè és una qüestió terapèutica a l’ésser humà.
Més informació, imatges i entrades aquí:
