L’infern és el matrimoni a ‘Dansa de mort’

Dansa de mort, d’August Strindberg s’estrena per primer cop a Barcelona amb direcció de Jordi Casanovas, que també n’ha fet l’adaptació i la traducció. Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez en són els protagonistes.

«S’ha fet arreu del món amb grans repartiments. És inquietant, juga amb el suspens i té una estructura molt sòlida». Jordi Casanovas no entén, doncs, com encara no s’havia representat als escenaris catalans. Sí que es va poder veure a Madrid, en canvi, l’any 2011, sota el títol de Danza Macabra, interpretada per Mercè Sampietro i José Sacristan.

Dansa de mort explica la història d’un matrimoni (Lluís Soler, Mercè Arànega) que celebra les seves bodes de plata en una infeliç monotonia, trencada arran de la visita d’un amic (Carles Martínez). Casanovas, que n’ha fet l’adaptació i la dramatúrgia, ha situat l’acció als anys 80 «per tal d’incidir en la Llei del Divorci que va aprovar Adolfo Suárez l’any 1981».

«Strindberg considerava que el matrimoni era l’infern», explica Martínez. No és d’estranyar, doncs, que l’obra sigui una «comèdia negríssima». I és que, a més, la parella porta 25 anys de casats. «Són una parella molt contaminada i perversa -explica Lluís Soler-. A més, s’ha de tenir en compte que ell és militar».

En un inici, l’amic és una mena d’àngel, una via d’escapament per al matrimoni. Però poc a poc s’anirà convertint en el punt de mira de les acusacions de la parella, el culpable de la seva desgràcia. Casanovas admet que «la història té un punt de claustrofòbia» i una profunditat inquietant “molt hithcockiana”, a més de ressonàncies bíbliques. Segons Martínez, transmet la sensació “de l’arribada de la fi del món”.

Escrit per
Articles relacionats
Un conte sobre la solitud i les pors

Un conte sobre la solitud i les pors

Com ja és tradició (des de fa 50 anys), amb l’arribada del Grec moltes propostes culturals omplen els diferents escenaris de la ciutat, i val la pena no quedar-se només […]

Els reptes de l’educació a escena

Els reptes de l’educació a escena

La Conquesta del Pol Sud ens va meravellar amb la seva trilogia sobre “dona, història i identitat” —Nadia (2014), Clàudia (2016) i Raphaëlle (2018)—, teatre documental en primera persona a […]

El mal sempre té qui li escrigui

El mal sempre té qui li escrigui

Algunes ficcions sempre troben el seu lloc en el present. Potser és més fàcil si es basen en aspectes essencials de la condició humana, com el mal. Abans que els […]

Ja estàs registrat?
Entrar amb email
Encara no estàs registrat? Crear un compte gratuit