Jan Lauwers i la Needcompany. Dos noms la sola menció dels quals fa salivar els amants del teatre exquisits amb un ull atent al que passa més enllà de les nostres fronteres, sobretot les artístiques. Un dels cinc magnífics belgues al costat de Guy Cassiers, Ivo Van Hove, Alain Platel i l’ara qüestionat Jan Fabre. Lauwers, referència de la creació contemporània amb obres definitives per entendre l’inici del segle XXI, com The snakesong trilogy, Isabella’s room, The lobster shop o The deer house. Títols que construeixen un sòlid imaginari de la Needcompany com un laboratori de dramatúrgies pròpies.
Billy’s violence (un destil·lat de la violència a les obres de William Shakespeare adaptat per Victor Lauwers) podria semblar una raresa en la seva trajectòria artística. No ho és. De tant en tant també busquen inspiració en James Joyce, Alberto Moravia o Albert Camus. I sempre torna Shakespeare, amb la Needcompany o sense, des que el 1990 versiona Juli Cèsar. Després vindrien Antoni i Cleòpatra, Macbeth –amb Viviane de Muynck en el rol titular–, El rei Lear i La tempesta. Una evident connexió que, entre altres raons, es podria explicar per la importància que el cos de l’intèrpret té en els dos artistes.
Ens hem acostumat a rebre escènicament Shakespeare amb la sacralitzada grandiloqüència que s’atorga als clàssics. S’ha oblidat que el teatre isabelí era un espai obert i buit en el qual l’actor –les dones no hi tenien accés– i el seu cos eren l’únic element per construir l’escena davant una audiència que encara no tenia el filtre de la veneració. La mateixa concepció teatral –amb una vivència contemporània– que té Lauwers del rol absolut del cos de l’intèrpret en la dramatúrgia.
L’audiència del segle XVII competia en espectacle i atenció amb l’escenari. Shakespeare –autor i empresari– sabia com guanyar aquella competició i li oferia a l’espectador autèntiques orgies de sang i tortura, amb Titus Andrònic al capdavant de la suma d’atrocitats gore en un sol text. Era un estímul real i perfectament assimilat per la societat. La violència era en qualsevol circumstància, les execucions eren un espectacle gratuït, finançat per l’Estat, i les relacions personals i socials acceptaven amb naturalitat l’ús de la violència. L’horror de la brutalitat física era una atracció, també visual, com ho és ara i explota aquest muntatge. Potser amb la mateixa funció catàrtica, tancant la por de la nostra pròpia monstruositat en una càpsula de ficció.
Billy’s violence –el mateix títol ja és una picada d’ullet a la familiaritat d’un entreteniment popular– és un recordatori a allò que som, ens repulsa i atrau; a la catarsi que nia al teatre i les pulsions atàviques que reelabora, i també a l’evolució de la mirada. Purgat d’anècdotes, la dona –abans vetada– s’erigeix en la principal narradora.
Més informació, imatges i entrades a:
