La primera setmana del Grec 2014 ve carregada de propostes teatrals delicioses, d’aquestes que ens tenen una mirada especial del món, i fan que en canviem la nostra.
KRUM (EL CROSTA)
El Grec i el Teatre Lliure coprodueixen Krum (El crosta), l’obra de l’autor considerat el Lorca israelià: Hanoch Levin. Carme Portaceli és la directora d’aquesta obra coral, amb 11 actors sobre l’escenari, que gira al voltant d’un home anomenat «crosta» (que en hebreu significa això, «crosta», i no és cap nom) que torna a casa amb una maleta plena de roba bruta i buida d’èxits. Pere Arquillué dóna vida al protagonista d’aquesta tragicomèdia on, segons Portaceli, els personatges volen baixet, dins aquesta barriada de classe baixa, i tenen un llenguatge especial: parlen sense un filtre social, d’una manera molt shakespereana, que permet a Levin «trobar el to per dir unes coses tremendes». Levin definia Krum, que se sospita que és força autobiogràfica, com la història de dos casaments i dos funerals, i tot i ser coses que succeeixen a l’obra, al protagonista no li passa res: és un observador dels somnis i els desitjos dels personatges del seu voltant. Krum parla, en definitiva, de la vida i el seu pas i ho fa «amb una potència molt especial, poètica i arran de terra» que fa que Portaceli la consideri de les coses més boniques que ha tingut mai a les mans.
88 INFINITS
A 88 infinits, Arnau Vilardebò i Albert Pla fan que mirem ben amunt, enlaire, i que somiem més enllà: a la cúpula del Museu Marítim hi projecten les 88 constel·lacions, canviant d’hemisferi gràcies a la tecnologia digital, i explicant-nos les respectives mitologies. Funciona a la carta, sota demanda dels espectadors, que escullen de quins estels volen conèixer la història, i els repetidors tenen dret a vet: si torneu a anar-hi, podeu estar segurs que la funció serà diferent (fins a exhaurir-ne les 88)! Ramon Simó defineix l’espectacle com a «sorprenent i divertit», i és que Vilardebó dirigeix aquesta obra que es centra en la mitologia grega des d’una òptica especial: pretén explicar-nos-ho com devien fer-ho els hel·lènics «amb sentit irònic i sense cara de tragèdia». No volen fer-nos conèixer què signifiquen els símbols, sinó apropar-nos aquestes històries: ens ofereixen un ventall immens de reflexions sobre com és la humanitat.
EL BON LLADRE
El bon lladre de Conor McPherson s’estrena per primera vegada en llengua no anglesa, gràcies a la versió rabiosament moderna que ens porten Xicu Masó, a la direcció, Josep Julien com a intèrpret. Tot i ser un monòleg, aquest thriller ens presenta uns personatges «de carn i ossos», explica Masó, doncs és d’aquest tipus de teatre d’autor que «enamora»: «a vegades això de fer teatre és tan fàcil com que hi hagi algú que vol explicar una història i algú que la vol escoltar, i és el que fem», relaten els dos creadors. El bon lladre narra les vivències d’un «gangster minduni de tercera»: una història «atractiva i potent» narrada amb una oralitat molt irlandesa, tant pel que explica com per l’humor amb el qual ho fa. Té «aquest sarcasme amb aroma de whisky tan irlandès -explica Julien-, proper als catalans tant pel tipus d’humor com per l’instint de supervivència pessimista, de creure que si alguna cosa pot anar pitjor, hi anirà».
HOSTIANDO A M.
Hostiando a M. és la primera col·laboració del Grec amb l’Antic teatre, i compta amb la direcció i la interpretació de la seva creadora: Agnés Mateus. L’estil podríem qualificar-lo de «nova dramatúrgia», però ‘actriu troba estrany dir així a una manera de fer teatre que duu 20 anys fent-se, de manera que direm que té «una manera no estàndard de parlar dels temes». I com el seu títol suggereix, el tema principal d’aquesta primera obra dirigeix Mateus és la violència, explorada com a fet necessari com a parèntesi entre dos diàlegs. La directora, que confessa tenir «una relació complicada amb la realitat» que es reflecteix a l’escenari, «on passen coses més reals que les que vivim al nostre dia a dia». «Estem immersos en un festival de problemes -explica Mateus- on hi ha relacions que són mentida i més tipus de violència que la que apareix als mitjans»: sembla que Hostiando a M. pretén despertar-nos a hòsties.
Text: Neus Riba
