És realment estrany el que ens passa als dramaturgs en aquest país; per alguna estranya raó sempre ens sentim com el més lleig de la festa, aquell amb qui només s’hi vol embolicar el que es troba molt sol i molt borratxo. Això és el que generalment ens passa. Encara que carreguem una bona quantitat d’obres premiades a l’esquena, hàgim estrenat en tots els teatres de la ciutat, grans i petits, omplert les sales, estat ovacionats, reconeguts per la crítica, encara que hàgim traspassat fronteres i estrenat a Londres, Nova York o la Cotxinxina, difícilment les productores, teatres i companyies ens volen, tret que se sentin molt sols i borratxos, cosa que equival a: no tenen pasta per produir un Shakespeare, o Ibsen, o Miller, o un autor contemporani estranger. És llavors quan es recorden que existim i que «per què no donar-li l’oportunitat a un autor d’aquí». Estem sempre havent d’agrair que ens donin «l’oportunitat». Fotut ofici. Potser algun dia, a més de donar-nos «oportunitats», comencin a tractar-nos també amb el merescut respecte. Em pregunto si a la resta de països els dramaturgs se senten igual que nosaltres aquí. A Neil Labute també li demanen que escrigui (gratuïtament) una peça de microteatre? A ell també el programen en sales que a canvi li ofereixen un míser percentatge de la recaptació de la taquilla? És una cosa que m’agradaria saber, així, quan em truquin algunes persones demanant-me que els escrigui un micro o macro teatre (gratuït), poder recomanar-los que cridin a Neil, amb la mateixa confiança, que a la seva terra també l’hi demanen molt, així que potser tenen sort. Però, definitivament, en altres països on la cultura té una rellevància cabdal, els seus autors reben un tracte molt diferent. Només cal veure l’exemple del Regne Unit, o d’Alemanya, o de França, o dels Estats Units, o el Canadà, on presten una especial atenció a la dramatúrgia autòctona, perquè saben molt bé que les seves escriptures són la veu del present de les seves cultures i de les seves realitats.
[ ☞ Llegeix també el reportatge d’Aída Pallarès sobre el passat i futur de la Sala Beckett: Del Teatro Fronterizo als nous camins del Poblenou ]
Aquí ha estat la Sala Beckett la que, des dels seus inicis, s’ha obstinat en la tasca de protegir la dramatúrgia catalana, fomentar-la i difondre-la, donar visibilitat al que -fins ara- era pràcticament invisible, a més de donar a conèixer textos d’altres procedències. Bressol i viver de la nostra autoria, és l’única institució que actualment segueix fidel al seu projecte d’afavorir l’escriptura contemporània, des d’oferir cursos de formació i especialització, fins a la producció i programació a la seva sala. Mentre que altres que es van proposar crear un territori per a la dramatúrgia davant la sorprenent eclosió de nous autors, i que van generar projectes genuïns i fructífers com el T6 del Teatre Nacional o els Radicals i Assaig Obert del Teatre Lliure, finalment els han aniquilat, només es manté ferm en el seu propòsit el projecte de la Beckett.
La gran majoria dels que escrivim teatre aquí i ara hem rebut l’empenta de la Beckett. Molts, de fet, han nascut entre les seves parets i han vist els seus primers textos brollar allà. Ara que deixarà l’estretor dels marges de la casa de Gràcia i en breu inaugurarà la seva imponent seu nova al Poble Nou, es llança a un projecte de gran dimensió, no només pel que fa a espai sinó també en projecció. Si tot surt com esperem, Barcelona tindrà un centre de creació i exhibició dramatúrgica al nivell dels de la resta d’Europa. És un projecte arriscat, però necessari. No tan sols per la quantitat d’autors en actiu que hi ha a tot Catalunya, sinó perquè el públic ha deixat més que clar que vol escoltar a aquestes noves veus, que s’identifica amb ells. Molt públic que abans no havia gosat ocupar una butaca a la platea, ha arribat als teatres de la mà dels textos que s’escriuen avui, la qual cosa significa una victòria absoluta de la creació contemporània. Seria desgavellat no tenir això en compte i no donar-li el lloc que es mereix. Però tristament la dramatúrgia, en aquest moment més que mai, no té un lloc molt clar, continua vagant, ocupant llocs de préstec, quan un teatre o una productora decideix donar-li “una oportunitat”. La Sala Beckett es proposa crear en el seu si “la casa de l’autor” i que en tota la geografia del seu edifici es respiri i es palpi el teatre viu dels nostres dies, com un pa acabat de sortir del forn, i que puguem assaborir-lo. Pretén ser un espai popular, perquè popular és la naturalesa del teatre, i connectar els creadors amb la societat, que és de qui i per a qui tenim coses a dir dalt d’un escenari. Per fi es podrà desincrustar la tintura elitista que alguns han pretès donar-li, clausurant així l’art a un sector minoritari. Si tot surt com esperem, hi haurà una vida nova per a la dramatúrgia contemporània d’aquest país, s’ompliran els escenaris de noves històries, aquelles que la gent vol escoltar, aquelles que parlen de nosaltres, de qui som. Si tot surt com esperem, la dramatúrgia autòctona tindrà el lloc que es mereix, el mateix que té en els nostres països veïns, i deixarà de considerar-se un art menor al qual de tant en tant donar una oportunitat per complir amb quotes absurdes, sinó que serà –com ha de ser– la base de la cultura escènica d’aquest país i puguem tenir un teatre amb entitat pròpia i orgullós de si mateix i dels seus creadors.
Marilia Samper és dramaturga i directora. Autora d’obres com Petits monstres, L’ombra al meu costat o Dos punkis y un vespino, ha dirigit també obres d’altres autors com Pulmons o Si existeix encara no ho he trobat. Imparteix classes de dramatúrgia a la Sala Beckett.
