Sergi Belbel dirigeix La senyora florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda a la Sala Gran del Teatre Nacional. L’obra, protagonitzada per Mercè Sampietro, és una celebració de la independència femenina.
Si la banda sonora de la Bella Dorment de Disney era “Tu eres mi principe azul…”, la de La Senyora Florentina podria ser “No eres el príncipe azul que yo soñé…”. L’actriu Margarida Minguillon, que torna amb il·lusió als escenaris després d’uns anys “donant-se per jubilada”, assegura que la de Rodoreda és una obra que “capgira totalment la mitologia romàntica que se’ns ha inculcat” i que “tant de mal ha fet” i que qüestiona els rols que tradicionalment s’han assignat a les dones.
La protagonista és la Florentina (Mercè Sampietro), una professora de piano burgesa que durant més de 30 anys manté una relació amb Homer (Toni Sevilla), un amant -casat i amb fills- que “no és ni príncep, ni blau”.
Sergi Belbel torna al TNC amb aquesta comèdia amb “un toc de De Filippo” -pel seu to agredolç-, després d’uns quants dubtes. “Havia vist la versió que en va fer Mario Gas l’any 1999 i em feia molta por, perquè em va agradar molt. Però parlant-ne amb la Cristina Clemente [autora i directora], em va suggerir que la protagonista fos la Mercè Sampietro i ho vaig veure tot clar. Si ella deia que sí, jo també”.
I aquest és un dels canvis a destacar d’aquella versió del 99. Si aleshores la protagonitzava una Rosa Renom a la quarentena, Belbel ha respectat les edats originals de l’obra de Rodoreda. Així, Sampietro està acompanyada, a més de Minguillon, de Teresa Urroz i Carme Callol, que interpreten les veïnes i amigues que li fan veure que, ella que té una bona situació econòmica, pot canviar la seva situació. Una situació poc habitual als teatres o sèries, on “pràcticament no hi ha papers per a les dones de més de 40 anys i on sovint les actrius que interpreten els papers de mare es porten escassament 10 anys amb els fills”.
UNA TROBADA ENTRE LA CATALUNYA URBANA I RURAL
Per Belbel, l’obra també és una trobada entre Barcelona i la Catalunya rural. Una trobada “que segurament no seria possible protagonitzada per dos homes”. El món rural està representat per la Zerafina (Elisabet Casanovas), una noia desinhibida que, tot i la seva joventut, “ha viscut molt més que la resta personatges femenins“, diu Sampietro.
La unió entre totes aquestes dones prendrà un gran protagonisme a l’obra, tot i que “els personatges femenins parlen de les relacions amb els homes com si no s’acabessin de creure que tenen una identitat deslligada d’ells”, assegura Belbel. Per Minguillon, “Rodoreda mostra les diferents maneres que tenen les dones de patir per un home”. Malgrat tot, per Belbel obra és “un cant a la vida, un brindis per la independència femenina“.
