La Conquesta del Pol Sud ens va meravellar amb la seva trilogia sobre “dona, història i identitat” —Nadia (2014), Clàudia (2016) i Raphaëlle (2018)—, teatre documental en primera persona a través de testimonis que tracen la seva autobiografia en escena, en alternança amb projeccions i petites escenes ficcionades. Tot ben cohesionat per una dramatúrgia que amplia el focus per formular qüestions d’interès i abast sociopolític. El format íntim, en aliança amb el rigor i l’honestedat, destil·la i condensa una emoció genuïna.
L’exploració de les relacions entre individualitat i col·lectivitat a través d’un llenguatge que participa del documental, la poesia visual i el teatre ha esdevingut el segell de la companyia, i el trobem en peces com MIVION. Radio Sarajevo (2021), Guardianes del corazón de la Tierra (2023) i Els objectes flotants (després de la tempesta) (2026).
Fascinació per l’aprenentatge
El seu nou projecte està concebut com un homenatge als mestres i als infants, amb la mirada posada en els reptes de l’educació.
Fill d’una mestra vocacional i intèrpret de l’italià per a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el creador teatral Carles Fernández Giua —director i codramaturg del muntatge, amb Irene Vicente Salas— ha sentit des de sempre una gran fascinació pel procés d’aprenentatge. Alhora, és conscient que el sistema educatiu a casa nostra pateix mancances estructurals i una certa desorientació: els continus canvis en els plans d’estudis no han permès construir o estabilitzar una tradició educativa.
Nascuts lliures, el seu darrer projecte que presenten al Grec, reuneix en escena un actor, Manel Barceló, que assumeix determinades figures històriques de la teoria i la pràctica educativa i sis testimonis o “experts de la vida real”, en aquest cas professionals de l’educació que comparteixen preguntes, inquietuds, pors i esperances. El punt de vista dels alumnes es fa present per mitjans audiovisuals.
Auscultar el present, projectar el futur
Els diversos posicionaments es confronten a través de recursos com la coralitat i la sincronia, en el conjunt d’una posada en escena molt variada que emfatitza el fet de jugar i construir, alhora que ens interroga sobre el model de ciutat que volem i els espais que hi ocupa l’educació. En aquest sentit, resulta enormement ric i estimulant el contrast intrínsec al fet que el recinte de l’antiga presó Model, ara ressignificada com a espai de memòria, estigui a tocar de l’Escola Xirinacs.
La intenció d’aquest espectacle declaradament humanista —un “cant escènic a la idea d’educació com a creixement”— és que el públic surti de la sala valorant el col·lectiu docent i reconeixent la meravella que és l’aprenentatge. Fernández Giua té clar que el fet de combinar la capa informativa amb una altra d’emocional ajudarà a empatitzar amb la feina dels mestres, així com a entendre que no ens podem permetre malbaratar el preciós potencial dels nostres infants, adolescents i joves.
Més informació, imatges i entrades:
