TORNA L'ÈXIT

‘Els ocells’ de La Calòrica aterren al Teatre Poliorama

La companyia recupera del 10 al 21 de gener una de les seves obres més aplaudides

Irene Herrero Miguel

Aquest hivern La Calòrica recupera aquesta aclamada revisió del clàssic d’Aristòfanes en què la companyia salta al buit i dinamita les seves pròpies regles per reflexionar sobre el populisme a la política.El Teatre Poliorama acollirà els mesos de gener i febrer aquesta peça, amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció d’Israel Solà, on l’humor més negre i absurd es posa al servei del discurs polític per construir una comèdia desfermada i excessiva.

No havia passat ni mig segle des del naixement de la democràcia quan Aristòfanes va estrenar la comèdia Les aus, en què posava el focus sobre aquells individus que instrumentalitzen els problemes socials per beneficiar-se’n. Més de 2500 anys després d’aquella estrena, La Calòrica reprèn aquesta proposta i segueix estirant el fil, en aquest cas, un fil multicolor que balla a ritme de música electrònica.

Un treball “de companyia”

“Sempre treballem a partir d’idees, d’una manera col·lectiva”, expliquen Joan Yago i Israel Solà: “Els actors i actrius saben tant sobre el projecte com el director i el dramaturg i això ens permet aprofitar al màxim la intel·ligència col·lectiva”. Joan Yago, per la seva banda, confessa que no hauria estat capaç d’escriure aquesta obra sense la companyia.

Pel que fa a la crisi política que viu actualment Europa, Yago ha indicat que “l’obra no va de l’auge de l’extrema dreta, no va de Trump ni del que està passant a Europa, però, d’alguna manera, sí que va de tot això”, i ha afegit: “El que és bonic d’aquest viatge, que va començar el 2018, és que l’obra es va resignificant i guanya uns sentits nous”. Els creadors, a més, han comentat que, per a ells, “el populisme no està associat a unes sigles concretes sinó que està associat a la política i és molt fàcil caure en aquest funcionament”.

Des del punt de vista plàstic, la peça compta amb tots els efectes necessaris per gaudir sense perdre l’atenció un instant. L’escenògraf Albert Pascual indica en aquest sentit que “es va posar damunt la taula la idea que l’escenificació tingués una mica de populista” i això explica que “la recepció és molt poc crítica, va basculant entre el divertiment i el fet d’adonar-se’n del que hi ha darrere de la façana”. Pascual ha destacat, a més, que la peça va néixer en un moment en què la companyia no tenia gaires recursos i, per enfrontar-se a aquest muntatge tan ambiciós i diferent, tots els integrants de la companyia van haver d’implicar-se. Per exemple, les teles dels vestits les van tenyir els integrants de la companyia.

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats

Shakespeare, Verdi… i Plensa!

És una enorme notícia que Macbeth torni al Liceu! I no ho dic només perquè aquesta sigui la meva òpera preferida de Giuseppe Verdi -amb permís de Rigoletto-, sinó perquè, […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!