Els Joglars: “L’esforç i els límits són tabús en l’educació”

Redacció TeatreBarcelona

Entrevistem Ramon Fontserè, actor, dramaturg i director d’Els Joglars, i l’actriu Dolors Tuneu, que presentaran a Barcelona VIP en el marc del Festival Grec 2015.

Els dos intèrprets de l’obra ens parlen dels petits dictadors del dia a dia que protagonitzen l’últim muntatge de la companyia, però també del teatre com a ritual, de les formes en les que muta la censura actualment i de que ja no queden artistes com Dalí o Josep Pla.

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_1

VIP, és una crítica al tracte de Very Important Person que han assolit els nens, amb els màxims privilegis: Una educació sobreprotectora que els converteix en víctimes i alhora botxins, petits monstres egoistes que desconeixen límits, perpetuen el patiment dels professors i que xocaran amb una edat adulta sense eines ni valors. L’han vist fins ara 20.000 espectadors, “però l’estrena serà al BARTS!”, on es farà per primera vegada la versió en català. Sota la direcció de Fontserè, que és també autor de la dramatúrgia amb Martina Cabanas, pujaran a l’escenari els intèrprets joglarians Pilar Sáenz, Xavi Sais i Xevi Vilà, juntament amb els nostres entrevistats, Fonsterè i Tuneu.

 

Teatre Barcelona: En un moment convuls a nivell polític, heu dirigit la mirada a la infantesa, a l’inici, a l’úter. Per què?

Dolors Tuneu: La nostra societat comença a partir de com pugem als que seran els futurs ciutadans. Sempre hem treballat observant la realitat i intentant donar-li la volta, per desvelar una mica allò que ens passa desapercebut. Els Joglars hem tocat la política en molts moments, hem tocat el tema de la religió, de la cuina, de l’art, i aquest és un dels temes que no havíem tocat, i que ha sorgit de posar el focus sobre realitats que a vegades passen desapercebudes i semblen menys importants: Com els nens han estat víctimes d’una època amb superabundància, d’una societat amb un estrès que provoca que els pares sentin culpabilitat per la manca de temps real que tenen, i d’una manera de fer les coses cap al nen, de voler donar-li tot per contraposar un passat i evitar uns complexes. Nosaltres no diem si està bé o no, sinó que ho reflectim, ens preguntem si es aquest el camí a seguir o no.

Ramon Fontserè: VIP políticament toca un tema tabú, que no s’havia tocat mai, i és aquest de la infància. Reflexiona sobre una societat on el tema de tenir un fill ha canviat molt, abans era una cosa com més natural, molt més normal. La meva generació som d’una època amb una certa rigidesa i una certa disciplina i ara és una mica el campi qui pugui, el pèndul ha anat cap a l’altra banda. Ens han semblat molt interessants totes aquestes variacions en la relació respecte a l’infant, sobretot el fanatisme dels pares envers el fill. No pretén ser un espectacle didàctic perquè no som experts. Il·luminem un problema que veiem, aquesta tirania dels VIP, per a que el públic surti amb el dubte de si està fent bé el que hi ha. 

TB: Com va ser el procés de creació, partint d’aquesta idea?

R. Fontserè: Del procés ens va semblar interessant, primerament, com crear un nen a través del joc teatral, igual que a l’anterior obra (El coloquio de los perros) era crear un gos. Val a dir que nosaltres no ens esforcem a ser nens, no fem una parodia. Fem una interpretació de tipus expressionista, busquem a través de l’expressionisme donar el punt que permeti al públic entendre bé el que volem dir. El pare és com un insecte davant el nen petit, i el nen es com un monstre davant el pare: Juguem amb aquests elements de la metàfora, la simbologia. Les escenes estan enllaçades rítmicament, per associació d’idees o de sentiments, i el treball és un cerimonial. Un cerimonial trencat únicament amb uns flashos que retraten la realitat més propera.

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_3

TB: Ens pots posar un exemple d’aquests flashos de realitat?

R. Fontserè: Per exemple, quan els pares parlen dels fills molta gent s’hi sent identificada. “Serà el nen més intel·ligent del món!”, “Només viurem per ell!”, “Serà un geni!” “Per l’edat que té, hauria d’anar a un col·legi especial, perquè serà un coco!”… Aquestes coses que sentim dir a tothom que és pare o ha sigut pare. Els actors les interpretem mitjançant un micròfon corpori, inalàmbric, que és una mica com la televisió: La realitat d’avui dia és la televisió. El cerimonial està trencat per aquests flashos de la realitat, no només hi ha expressionisme, també aterrissades brutals a la realitat que es allà on el públic es veu retratat.

TB: La televisió és també un element que influeix en els nens. Quins altres factors creadors o patidors d’aquests “monstres” apareixen a l’obra, a més dels pares?

D. Tuneu: Els pares intervenen d’una manera directa però això és cosa de la societat i els seus valors en conjunt. Apareix el món de l’escola, l’educació, i com d’alguna manera s’ha anat acotant l’espai dels professors. Hem parlat amb pedagogs i amb mestres i un dels problemes que tenen és la sensació que els valors d’una època passada, més grisa i fosca, ara són uns prejudicis i uns complexes d’aquesta època: Enlloc de quedar-nos en un camí de grisos, ens hem anat a l’altra banda.

TB: Alguns professors creuen que en alguns sentits s’ha anat a pitjor?

D. Tuneu: Hi ha coses que potser ja s’estaven bé fent-les diferents, com que el nen sàpiga que s’ha de fer un esforç, que ha d’aprendre i que no tot és vàlid… També plantegem el gran problema dels límits: el nen és com un animal i sempre està buscant el límit: “Faré un pas més, a veure?, no passa res, faré un altre…” I si no hi ha mai un límit és quan d’aquesta edat encoixinada pels pares i la família passa a ser adult, està sol, no sap què fer i no té cap eina. És aquí on comença el problema del nen, del que serà l’adult, l’individu que es trobarà aquesta societat.

TB: Quines anècdotes us expliquen els professors?

D. Tuneu: Un dels temes que traiem és que ara s’ha sobrediagnosticat el TDH. Hi ha nens amb certs problemes, però possiblement són una minoria en comparació amb l’empastillament que es fa de molts nens. Un professor ens deia que quan un nen no para atenció li diu: “És que sóc TDH!” (imita veu de nen). “I?” S’és intocable per tenir TDH, o què passa aquí? Tens un problema de que et costa concentrar-te, però potser això no vol dir que tinguis un problema mèdic. 

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_9

TB: I també està el problema de la falta d’autoritat.

D. Tuneu: Els professors han perdut certa autoritat davant dels pares, i els pares davant dels nens. I això vol dir que un nen es veu amb cor de dir qualsevol cosa al professor perquè el pare es posarà de la seva banda sense escoltar què ha passat. Aquests no-límits dels nens els mostrem dins la pròpia família. El nen vol això, i si tu no expliques que això no toca… Hi ha una sensació de que això és un tema tabú, que en l’educació costa molt tractar i que és molt incorrecte parlar de l’esforç, de que hi han límits, com si fos molt negatiu. Aquest és una mica el conjunt de valors que hem posat socialment en molts àmbits. I aquí és on hi ha la reflexió, perquè la societat és on creem aquests valors.

TB: Com s’estructura l’espectacle? Veiem aquest desenvolupament del nen?

D. Tuneu: L’espectacle té dues parts: A la primera veiem aquest nen des de que neix, encoixinat i tractat com si fos un rei o un déu, fins a que passa de tenir la cort dels familiars a la cort dels amics, i veiem com s’hi comporta, a la segona part.

R. Fontserè: És un VIP que té data de caducitat, perquè perd aquesta condició quan passa a ser adult. A través de les converses que hem fet amb professionals de l’educació, veiem que hi ha un problema en aquesta abundància, aquesta sobreprotecció i aquesta manca de reprimir, perquè educar també és reprimir i transmetre uns valors. Si tot això no es fa, hi ha un efecte boomerang i és impossible aconseguir el que és el contrari del que és ara el nen: Educat, coneixent els seus límits i amb un comportament amable. Els pares ho fan a fi de bé, per prejudicis o per donar el que ells haurien volgut que els donessin els seus pares, i el pèndul ha anat d’un cantó a un altre… Però el podríem aturar.

TB: És la falta de valors de la que parlen filòsofs contemporanis com Zygmunt Bauman: D’una societat líquida on no es valora l’esforç i la gratificació és l’abundància i la satisfacció immediata.

R. Fontserè: I el consum, també.

D. Tuneu: Satisfaccions que s’esgoten ràpidament.

TB: Coincidiu amb aquestes teories?

D. Tuneu: Plantegem que això és el que està passant, i evidentment ho maximitzem. És un espectacle d’una hora i vint minuts, i amb aquest expressionisme que comentava el Ramon el que ens interessa és fer una fotografia d’aquesta realitat, que evidentment no és que sigui tant absoluta, però sí que una part important existeix. No sabem on anirà a parar tot això. Hi ha com una desídia, una apatia, una falta d’interès i curiositat i ho mostrem amb els pares, amb l’ensenyament, com a representació de la societat. I el nen com a víctima d’aquesta manera no del tot encertada de fer. No donem una solució perquè no la sabem, no és moralista.

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_8

TB: Quines reaccions heu tingut, en les funcions que heu fet fins ara?

R. Fontserè: Quan hi ha aquestes immersions a la realitat hi ha com una mena de catarsi silenciosa perquè la gent es veu reflectida amb el que rescatem de la realitat. Tot i que molts comentaris que ens han dit són de: “El meu fill no és un VIP, no l’educo així”… A l’espectacle plantegem també l’intervencionisme dels pares cap als fills, com el control amb el mòbils, que a la nostra època no existia. I tot això dit amb humor, amb sarcasme. L’espectacle va des de la concepció teatral del VIP fins a l’antagonització: És molt plàstic, molt visual, molt directe, i entra d’una manera molt sensorial.

D. Tuneu: Hem tingut moltes experiències de gent que es dedica a l’educació, i aquí sí que hi ha una catarsi molt important. Professors i pedagogs ens han dit que a partir d’ara no recomanaran conferencies, sinó que la gent vingui a veure VIP. Perquè és la sensació de que algú ha posat sobre l’escenari una cosa important que acostuma a passar desapercebuda. Estan patint molts professors, realment, pels que al dia a dia s’ha convertit en una cosa molt complicada poder educar, una cosa de sentit comú, deixant de banda la part de violència i agressivitat. Aquí sí que hi ha hagut molta empatia, una comprensió directa.

TB: I alguns pares han confessat sentir-se identificats, també?

D. Tuneu: Sí, aquest “monstre” el construïm a partir d’ordres molt quotidianes, i això ajuda a entrar. No és un petit dictador que mata persones o talla caps, sinó un petit dictador que decideix què menja i què no menja, què es posa i què no es posa. Hi ha molts pares que s’hi senten identificats, com l’Alba mateixa (la productora, que ens acompanya), i que, per exemple, han estat hores i hores per treure-li al fill les bambes per anar a dormir, i com acaben esgotats deixen que se’n vagi a dormir amb les bambes posades. Tothom diu: “Això ho he fet, això també… però no he deixat que arribés aquí dalt!”, i és cert, perquè els casos extrems, com aquells nens que van cremar una dona a un caixer, per sort no són la majoria. Es normal que els pares no es reconeguin fins al final.

Alba Espinasa (productora): Vas dient: això sí, això sí… Però això ja no eh! (riu)

D. Tuneu: La gent surt parlant especialment de l’obra. Hi ha altres obres que al sortir es parla del treball dels actors, però en aquesta es parla del tema: Per tant vol dir que importa i interessa l’actitud de cada un de nosaltres sobre com encarem la infantesa i com encarem el món. Potser hi ha uns valors que no posem al lloc que ens tocaria per ser més sensats.

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_4

TB: I què té el teatre que us permet posar en la consciència i les converses un tema i arribar, fins aquest punt, a l’espectador?

R. Fontserè: Qualsevol mitjà podria, però el teatre té el ritual, la cerimònia. El teatre és ancestral: A la religió catòlica li va molt bé perquè practica aquests rituals i té un públic fantàstic. El teatre es un magnífic lloc on il·luminar aquestes parts de la societat a les que no es dóna importància per mecanització o per mandra, i va bé que es posi sobre un escenari, que es posi en dubte el tema de l’educació. I com deia la Dolors, el públic parla molt del que es planteja sobre l’escenari, que nosaltres els hi hem plantejat, aquest gran dubte de si s’està fent bé.

D. Tuneu: Amb un llenguatge metafòric, amb sentit de l’humor que et distancia i et dóna la intel·ligència de poder riure d’una situació on t’has vist reflectit. Des d’un lloc ritualístic, crees aquesta catarsi, que és molt diferent de la informació o el divertiment de la televisió. Els Joglars ha fet un teatre sempre partint de la realitat, però jugant amb elements molt teatrals. Som una mica txekojvians, més metafòrics i poètics: Per explicar una cosa molt fosca li pots donar una pinzellada que, sense haver d’explicar gairebé res, posa a dins l’espectador, amb el directe absolut.

TB: De persona a persona, sense pantalles.

D. Tuneu: La teva respiració és la respiració de l’espectador, els teus silencis… És un joc amb l’espectador i tu notes el seu ritme, si va amb tu o no va amb tu. I si aquesta persona surt mínimament modificada, en el sentit emocional, de plantejar-se coses que no s’havia plantejat, has aconseguit molt.

TB: Des d’una companyia amb tanta trajectòria i reconeixements, en la que el Ramon hi porta 32 anys, que ha tractat molts temes molt incòmodes i ha arribat a rebre amenaces de mort… Com veieu ara els escenaris? 

R. Fontserè: Els anys 80 eren uns anys de transició entre l’Espanya que sortia del franquisme i la primera victòria del Felipe Gonzalez, i eren uns temps convulsos i vàrem rebre de tot: Amenaces de mort, atemptats… Ara això no es produeix, sortosament ha canviat, però la censura pot venir de diferents maneres. Sempre va canviant de formes, però sempre hi ha hagut censura i els que ens dediquem a això ho sabem.

TB: I quina forma té ara, la censura?

R. Fontserè: Ara la censura és, per exemple, quan la cultura està en mans dels polítics. És molt de calaix. Saps que si estàs a bé amb alguna gent, aquella gent et donarà… Han desaparegut els mesenes, que tenia Cervantes i que tenien al Renaixement, que eren homes que estimaven l’art.
D. Tuneu: També hi ha l’autocensura, com d’alguna manera et poses uns límits… Però crec que amb l’art hi ha d’haver certa valentia. Saps que certes accions tenen conseqüències com, òbviament, si et poses amb un polític. Ubú President va tenir conseqüències, i et planteges si fer-lo o no fer-lo. Jo crec que s’ha de fer, perquè és una de les funcions que té l’art.

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_6

TB: I a més va resultar molt encertat!

D. Tuneu: Sí! En vam fer tres i tothom ens demana perquè no fem el quart! L’Albert Boadella va dirigir el primer al 81. Com deia el Ramon, ha canviat el temps, ara també hi ha la censura del silenci, moltes vegades. A El coloquio de los perros fèiem el plantejament de com a vegades en nom de la llibertat col·lectiva acotem molt la llibertat individual. Parlem molt de llibertat, però, som tant lliures, si ho comparem amb altres moments? També pot haver-hi una censura social, té moltes formes. A vegades el problema està en que amb una censura molt concreta tens clar l’enemic, però altres la sents i no saps cap a on. Fa poc hem vist Un enemic del poble al Teatre Lliure, i la que surt és un tipus de censura que pot passar i passa. El públic ha canviat també, perquè a la transició volia i necessitava que es reivindiquessin coses. Crec que el teatre ha de connectar molt amb el públic jove. Nosaltres tenim darrere una generació que, com l’Albert, tenen 70 anys, i crec que el nostre objectiu està en com connectar, saber comunicar i arribar a un públic amb el que segurament és més complicat que estiguin veient una obra de 3 hores, és una velocitat diferent. Ara al teatre hi ha menys paciència, però això encara no passa a Llatinoamèrica, on hem vist unes ganes d’estar a la butaca tanta estona com sigui possible que aquí no hi ha.

TB: Creieu que ha de ser el teatre el que s’adapti, o el públic hauria de tenir un paper més actiu?

D. Tuneu: Crec que té una relació. Nosaltres som responsables de saber arribar, i hi ha d’haver la responsabilitat de l’espectador de voler trobar. Per molt bé que ho facis, si no arriba es queda allà, i el teatre sense públic no és res. També per això l’educació és molt important, entendre-la com un tot i donar-li més importància a com hem d’ensenyar, que la comunitat segueixi sent important i no hi hagi un canvi en l’educació cada vegada que canviï el govern, que no es desestabilitzi tot. S’ha d’entendre que hi ha d’haver un procés, i aquest procés és lent. Hem d’aconseguir que el nano tingui les ganes i la curiositat d’anar al teatre, perquè hi ha anat i li ha arribat. No és fàcil, perquè ja ha passat l’època del teatre de masses, d’omplir pavellons, que la companyia ha viscut.

R. Fontserè: Era una època en la que la societat necessitava sortir per veure, tenia una curiositat bestial i el teatre era com un acte litúrgic. Ara també hi ha el públic de la síndrome d’Estocolm (riu), que li agrada que li fotin uns rotllos impressionants i que aplaudeix perquè es moda o queda guay o té uns prejudicis enormes… Però el teatre sempre serà un art que sobreviurà, és un art groller, a l’engròs, que no afina tant com altres com la literatura, però malgrat tot és una cosa que l’home porta dins. Sempre s’explicaran histories i sempre es seguiran els exemples de Molière, d’Aristòfanes, de Shakespeare, de Txèkhov o del Boadella, d’artistes que observen la societat. A darrere d’una sàtira hi pot haver un gran moralista que intenta reformar o mitigar els defectes d’una societat que posa dalt l’escenari. Moralista no en el sentit religiós, sinó de mores, de costums, per intentar corregir els defectes. Crec que sempre serà així, és un art que per sort no es pot piratejar, és el ritual en directe: només queden els toros, el teatre i les misses.

TEATRE_BARCELONA-els_joglars_vip-credit_david_ruano-REVISTA_2

TB: Ara fa tres anys que el Ramon està al capdavant de la companyia. Quin serà el nou repte? El de connectar amb els joves, que comentava la Dolors?

R. Fontserè: Home, amb els joves jo estic content, eh! El repte és continuar tirant endavant. No puc fer prediccions perquè tot és molt fràgil i tot canvia, el que fem és el que ens agrada i ens diverteix fer. Ens considerem uns privilegiats de poder seguir fent-ho, malgrat els temps. És l’amor fàctic, que deien els antics, d’acceptar els temps que corren.

TB: Per acabar, volem fer-te la pregunta obligada amb els temps que corren: Hi haurà un quart Ubú?

R. Fontserè: No en tinc gens de ganes! No es un personatge que m’atregui. Per mi l’Ubú és una anècdota. Potser m’agradaria més un Pla o un Dalí, que són artistes.

TB: I hi ha algun artista contemporani que se’l pugui posar al nivell d’aquests dos?

R. Fontserè: No ho sé… Ara no em ve cap, de gran personatge, com era el Dalí… Perquè el Messi és molt bo en futbol (riu), però no veig aquests homenots que hi havien abans, que eren artistes però també venien d’una escola, d’un treball, de pedra picada…. Ara no se m’acut cap. El Pla, si aixequés ara el cap i veiés aquestes dues monges a la televisió i tot això, diria “vagi’s home vagi’s!”, se’n tornaria a la tomba!

TB: Voleu afegir alguna cosa?

D. Tuneu: Que VIP és en català, i ens fa il·lusió, fa molt temps que no en fèiem!

 

Podreu veure VIP en el marc del Festival Grec 2015, entre l’1 i el 8 de juliol. Trobareu tota la infromació d’horaris i entrades a la fitxa de l’espectacle, a continuació. També podeu presentar-vos al concurs, en aquest enllaç, i guanyar una de les 10 entrades dobles!

Fotografies: David Ruano

Text: Neus Riba

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari