Per Christian Machío / @christianmachio
El Grec compta enguany amb tres creadors que van més enllà del live, és a dir, del directe i d’allò urgent. És l’ara i aquí tan eminentment teatral i que noms de l’escena novaiorquesa underground com Andrew Schneider, Nora Chipaumire i Taylor Mac exploren des del concepte fins a la materialització, sovint caòtica, maratoniana i incòmoda.
La primera és Youarenowhere, que alguns haureu optat per entendre com a You are nowhere (No ets enlloc) i d’altres haureu preferit llegir com a You are now here (Ara ets aquí). Quina és l’opció correcta? Tant és, perquè serà l’espectacle del Grec del qual tothom parlarà pel seu vessant videocreatiu i visual, on la tecnologia esdevé viva damunt de l’escenari. Per al creador, Andrew Schneider, aquí la forma és, més que mai, el missatge. Com si fos una revelació personal, aquest noi de Milwaukee (Wisconsin) que anava per a actor de musicals ⎯va arribar a fer el rol de dentista a La botiga dels horrors en alguna producció regional⎯ va trobar en l’audiovisual la seva particular manera d’explicar tot el que li passava pel cap, i es va forjar així com una de les principals veus creatives de l’emblemàtic Wooster Group de Nova York. Fa cinc anys que Yourenowhere, desconcertant i magnètic, fascina arreu del món i ja és un referent indiscutible de l’avantguarda escènica de Manhattan. Els dies 7 i 8 de juliol ho podreu veure a la Sala Hiroshima.
“El meu cos negre de dona africana és una arma, un laboratori, un experiment, una teoria, un imperatiu cultural global i sempre pertorbador”. La realitat del món vista per Nora Chipaumire, coreògrafa i performer zimbabuesa establerta a Brooklyn, és crua, salvatge i radical. La seva trilogia #Punk, 100% Pop i *N!GGA arriba, en primícia europea al GREC, els dies 8 i 9 de juliol també a la Hiroshima després d’haver exhaurit entrades al Crossing The Line Festival 2018. Una marató escènica en què la música i el moviment corporal, el poder de la veu i del gest emergeixen entre la reivindicació política i l’exploració personal més íntima amb referents com Grace Jones i Patti Smith.
Precisament Patti Smith i el seu hit “People have the power” formen part de l’espectacle concert A 24-decade history of popular music, una marató de 24 hores amb què l’actor, dramaturg i transformista Taylor Mac repassa la història dels Estats Units a través de la història musical de les comunitats invisibilitzades pel poder, les comunitats que s’han creat elles mateixes davant la indiferència del mainstream. El resultat és aclaparador, ric i colossal, malgrat que al Lliure de Montjuïc se’ns presenta en versió abreujada de dues hores (dies 10 i 11 de juliol). De fet, la versió íntegra en una única sessió només s’ha vist en la seva estrena original a Brooklyn, un mes abans que Donald Trump entrés a la Casa Blanca. Quin millor moment que aquest per gaudir ⎯i participar⎯ de l’espectacle més catàrtic, esbojarrat i queer del Festival Grec?
Més informació i entrades:
