El 18 de gener del 2013 l’Antic Teatre -la nostra meca de l’off-off teatral- va cedir el seu escenari perquè Eduardo Gión presentés el seu documental dedicat al transformista Madame Arthur. Aquella sessió de cinema no va venir sola. La pel·lícula, com a la prehistòria de les projeccions a les barraques del Paral·lel, portava el seu acompanyament de varietés en viu. Una troupe d’artistes del music-hall, capitanejada per Gilda Love, amb la fama treballada als locals de la Barcelona que mai va ser canalla. Escenaris esborrats literalment per la piqueta, com el Bodega Bohemia del Carrer de Lancaster. El local “donde el arte es eterno“. L’eternitat sempre perd davant del progrés.
Espectacle a la despareguda Bodega Bohemia de Barcelona. Imatge: Antonio Nodar
La pel·lícula va acabar i les varietés es van quedar. El 19 de gener de 2022, noranta “desplomades” més tard, l’Antic Teatre segueix recollint una vegada al mes el testimoni dels més selectes tuguris dedicats a la cobla, el cuplet, la revista, el musical o el cançoner dels caps de cartell de l’Olympia de París. De Raquel Meller a Maurice Chevalier, de Sacha Distel a La Bella Dorita, de Sara Montiel a Ethel Merman, de Miguel de Molina a Carmen de Mairena… Poques coses han canviat durants aquests anys. Ja no hi és Gilda, musa i primera vedette indiscutible d’El Desplume!. S’ha retirat, albirant des dels seus talons el seu centenari.
Gilda Love, durant una de les funcions d”El Desplume!’
Continua incansable des del primer dia Víctor Guerrero, somiant per a cada nit un leitmotiv que evoqui el glamur d’un tipus d’espectacle que en el millor dels casos -si sobreviu- s’ha convertit en reclam turístic de menú car i ultraluxe congelat. Només de vegades sembla ressorgir la flama del geni, com l’extravagant revue que Thierry Mugler va estrenar al Comèdia de París. Una aventura també liquidada. A l’Antic no hi ha luxes, però hi ha un gran estima pels gèneres menors i per un element imprescindible perquè el music-hall es reivindiqui al segle XXI: el contacte íntim amb el públic. I també un record de clandestinitat i de triomf contra les adversitats -el I’m still here de Follies– que serveix i comparteix amb elegància Guerrero com a mestre de cerimònies i chansonnier. Ara aparellat amb Toni Arroyo, afectuosament renyits, com Renato i Zazà o Juanito i Dolores.
Tony Arroyo i Víctor Guerrero, durant la funció a l’Antic Teatre
El maquillatge ara és més discret, sense aquest efecte vintage d’un retrat vuitanta de Pierrot o Pavlovsky. Ara només es gasta aquest excés a la cara Joan Collins. S’imposa la discreció en temps de mascareta. Austeritat, com el mateix escenari, només lleugerament transvestit per evocar un cabaret. Sis taules per al públic de confiança. La resta als bancs correguts de sempre de l’Antic. Copa de cava per a les taules. Bombons per a tothom. I una gran pantalla ocupant el fons per alimentar amb imatges la vena camp. Res de telons de lamé o pintats -com rescatava La Cubana a Cómeme el coco negro. El glitter & glam, es concentra al centellejant vestuari de les artistes de la casa. Negre i vermell, blanc i or.
Plomes, lluetons i glamour a ‘El Desplume!’
El programa és una successió de temes incombustibles -a la funció del novè aniversari, Fumando espero, Nena, Formidable, Ramon, Mírame– i diàlegs picats i picants. I com cada nit, Guerrero es reserva l’aparició estel·lar de dos artistes afins a l’esperit noctàmbul i faranduler de la sala. Una llarga nòmina d’imprescindibles com Olga Motos, Cristina Stop (“tres cosas tiene la vida…“), Brigitta Lamour, Lita Claver La Maña, Christine, Mark Diávolo, Raúl Cabanell, Las Hawaii, David Vilches, Pastora Reyes, Adrian Amaya, Israel Samso, Desiré, Katy Estrada, Maruja Garrido o Maria Muñoz. De tant en tant irromp un exemplar heterodox i renovador del gènere com Roberto G. Alonso –un altre glamurós irreductible– o Glòria Ribera, jove neocupletista i neofolclòrica que amb la companyia José y sus hermanas es mou en la modernitat postdramàtica i en solitari –com el seu espectacle Parné– en la modernitat revisteril.
Gloria Ribera, en una escena de ‘Parné’
Amb els ulls ben oberts deixa el públic de El Desplume! amb la seva iconoclasta versió de la Santa Espina. “D’on surt aquesta noia?“: és la pregunta que s’estén com la pólvora entre els parroquians habituals. Talent, gràcia i desvergonyiment revolucionari. Picardia i sororitat. Aquest esclat trash amb aspecte de torera customitzada per Paco Clavel no ho esperaven els habituats als dobles i triples sentits. Quan la incorrecció política es manifestava només pujant a l’escenari. No sé què farien si entrés Hedwig, del musical Angry inch, per confirmar que l’inconformisme de la frivolitat militant no és cosa d’un passat enyorat. No sé què farien amb vint minuts de revolució molinera del show mamarracho de Las Glòries Cabareteres. No sé què farien amb el Trópico de Covadonga de Rodrigo Cuevas. O una marató musical compartida entre Taylor Mac i Asier Exteandia. Potser sorprendre’s i sospirar alleujats per comprovar que l’esperit del cabaret no se n’ha anat mai, com defensa Víctor Guerrero.
Gilda Love, Brigitta Lamour, Victor Guerrero i Toni Arroyo
La reacció natural d’un públic tirant a nostàlgic. Més d’un fidel seguidor de Guerrero pels escenaris variats que ha trepitjat en aquesta ciutat. Que són molts i gairebé tots desapareguts. Tots els que durant dècades van consolidar Barcelona com a centre de les arts parateatrals. Tan incrustat en la personalitat de la ciutat –malgrat els esforços higienistes dels successius governs democràtics– que fins i tot els exquisits Premis FAD li van dedicar una categoria pròpia durant gairebé cinc dècades. Portaven -porten, encara que van lliurar el darrer el 2017- el nom de l’il·lustre crític, periodista i gran cronista de la Barcelona nocturna i cabaretera, Sebastià Gasch. Van néixer el 1976 quan els baixos fons artístics van viure el seu moment d’esplendor i atractiu contracultural. El breu període anarco-llibertari -amb Ocaña conquerint les Rambles- que va recuperar per a la ciutat un mestissatge artístic, cultural, polític i social només comparable a la voràgine de les primeres dècades del segle XX. Sisa a la Bodega Bohemia, Fellini a El Molino. Brossa a tot arreu. L’encant lumpen retratat per Jean Genet o Josep Maria de Sagarra reviscut a la seva edat de plata a les acaballes de la dictadura i l’inici de la democràcia. Un interregne de llibertat que Guerrero va viure a fons.
Instantània d’una artista a la Bodega Bohemia, abans del seu tancament l’any 1998
La ciutat portuària que va ser pionera en els espectacles amb nus integrals o de transformistes, de sexualitat fluida i cuplets dedicats a la cocaïna. Un reclam fins i tot a la seva decadència. Un dels espectacles més emotius dedicat al transformisme i el pas del temps de les seves decadents estrelles, Gardenia del belga Alain Platel (un imprescindible dels festivals internacionals), neix precisament inspirat en el documental Yo soy así que rendia un últim homenatge a la Bodega Bohemiai els seus artistes. Una memòria i una expressió artística també reivindicada per Úrsula Tenorio en el seu recent projecte (José y la Barcelona disidente) en què rescata la figura del seu oncle José Tenorio que va arribar a Barcelona precisament en aquells temps en què Guerrero exercia omnipresent de mestre de cerimònies de la nit.
Més informació, imatges i entrades a:
