El dolor de Mouawad explota amb ‘Un obús al cor’

Redacció

Hi ha obres que marquen un abans i un després. Incendis és una d’aquestes. L’obra de Wajdi Mouawad va quedar gravada a la retina del públic barceloní. Oriol Broggi ha fet que el dramaturg libanocanadenc sigui un habitual dels escenaris catalans. Després de Cels i Litoral, aquesta temporada es podrà veure Boscos, que tancarà la tetralogia La sang de les promeses. Ara, a més, el director de La Perla 29 i Ferran Utzet codirigeixen un monòleg interpretat per Ernest Villegas que condensa, en una hora, totes els seus temes habituals: la identitat, l’emigració, la guerra, la incomunicació amb els pares i la repetició de la història. A la Biblioteca de Catalunya del 17 de novembre al 18 de desembre.

teatre_barcelona-villegas-revista_1

Un obús al cor té alguna cosa d’urgent. Quan el llegeixes, tens la sensació que Mouawad té moltes coses dins seu que ha de treure per curar-se del dolor”, diu Oriol Broggi. El dramaturg libanocanadenc va haver d’escapar amb la seva família de la Guerra Civil Libanesa l’any 77, amb només 10 anys. Després de viure uns anys a París i que no els renovessin el permís de residència, es van establir al Quebec. Més tard tornaria a França ja convertit en un dramaturg d’èxit. En algunes entrevistes explica que, malgrat que li va salvar la vida, l’exili el va trencar en dos. No és d’estranyar, doncs, que l’emigració, la identitat i la guerra siguin part intrínseca de la seva obra. Una obra marcada pel dolor i la violència, protagonitzada per joves que, malgrat no haver-la viscut primera persona, estan completament marcats per la tragèdia.

“Estem davant un text preciós, una història que necessita ser explicada, però també difícil, erosionant emocionalment; surts desfet com a Incendis -explica Ferran Utzet-. Parla del que ell va patir com a nen, sobre fer-se gran, la relació amb el país que l’acull, però també el descobriment i l’acceptació de la malaltia de la mare. És èpica i íntima alhora, una barreja d’estats i gèneres teatrals”.

L’actor Ernest Villegas és qui assumeix el repte de pujar sol a l’escenari. Interpreta un noi libanès resident al Canadà que rep una trucada de l’hospital avisant la seva mare es troba en estat greu. Surt corrent cap al carrer, on cau una tempesta de neu que es veurà obligat a creuar -de manera literal i metafòrica- en el viatge en autobús fins a l’hospital. Durant el trajecte no només recordarà el passat, sinó també mirarà al present i imaginarà el futur.

Villegas explica que, després d’interpretar Al nostre gust -dirigida també per Oriol Broggi-, es va adonar que tenia ganes d’enfrontar-se tot sol a un muntatge. Va ser Ramon Vila, company de repartiment i traductor del text, qui li va fer arribar. “Me’n vaig enamorar a l’instant. Vaig veure que estava davant d’un text molt potent, d’algú que intenta entendre qui és i on vol anar. Mouawad té l’habilitat d’explicar coses profundes i doloroses d’una manera tan trista com bèstia trista i fer que connectin amb tothom. Et reconcilia amb la gent que estimes i t’adones de les coses veritablement importants de la vida”.

El monòleg és fruit de l’adaptació teatral de la novel·la de Mouawad Visage retrouvé (2002) i, segons Broggi, és un remix de les seves obres. “Li agrada repetir-se, fins i tot hi ha frases dels altres textos. Això, condensat en 1h i 15 minuts, encara la fa més impressionant”.

Text: Mercè Rubià

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!