La dramaturga Sarah Kane explica a Psicosi 4.48 que el moment de deliri de les persones amb tractament psicològic és a la matinada: és l’hora en què el medicament deixa de fer efecte i emergeix la paranoia enmig del somni. Un instant de recuperació del ritme vital que pot dur al suïcidi, que el tractament procura evitar. Ara, aquesta hora —les 4.45 h de la matinada— és la que invoca Angélica Liddell als espectadors més fidels per poder veure Seppuku. El funeral de Mishima.
Ja no queden entrades per veure aquest muntatge, que es representa del 24 al 26 de juliol al Teatre Lliure. L’obra, estrenada al Temporada Alta a la tardor, semblava justificar-se per la sortida de sol. Liddell homenatja un Mishima que es va practicar aquesta mort dolorosa com a rebuig a l’occidentalització de la cultura nipona. I, probablement, aquesta hora tan estranya semblava que permetia veure sortir el sol, com un clam al Japó, la terra del sol naixent. A Salt, a finals de novembre, semblava lògic que es representés a l’interior d’un teatre. Semblava que, a Barcelona, s’aprofitaria la calor d’estiu per proposar el muntatge al Teatre Grec, per veure sortir el sol mentre la mort es feia present metafòricament, amb una simulació de l’harakiri samurai i sempre amb l’univers carregat de desengany i frustració d’Angélica Liddell. També és cert que aquest Seppuku és una obra de cambra, d’alta densitat dramàtica, i que necessita proximitat per poder olorar cada escena, que va de la disbauxa de joves amb camisa hawaiana —diuen que per a Mishima aquella música era símbol de llibertat— a les cendres dels pares de la dramaturga, que s’escampen com fum que ella intentarà abraçar inútilment.
Liddell: la dramaturga del teatre del dolor
En aquest muntatge torna a l’autolesió per poder barrejar la seva sang occidental amb la dels dos intèrprets japonesos, allò que Mishima repudiava. Amb aquella tinta escriu el poema mortuori mentre desplega el seu monòleg nihilista, aclaparador, agnòstic de tot excepte de la bellesa i l’horror de l’art. L’autora barreja les postals més nítides i espirituals amb les imatges més testosteròniques. El passatge de la vida a la mort obliga a un ritual que respecta amb absoluta pulcritud. Però, puntualment, hi entra una iconografia quasi insultant, com la del culturista amb un cos voluminós en contrast amb els cossos prims, blancs i austers dels seus acompanyants. O la dels animals dissecats que acompanyen la foto de Mishima.
La trajectòria vital dels artistes corre paral·lela a la biològica. Com els indomables de La Zaranda, en què sembla que un títol respongui a la prèdica del muntatge anterior, Angélica Liddell ha anat traspassant murs que semblaven apartar-la de l’escena. El 2023, per exemple, va celebrar el seu propi funeral, Vudú —2023, Temporada Alta—, que també faria temporada al TNC posteriorment. El 2024 va inspirar-se en El funeral de Bergman i ara ho fa amb el suïcidi de Mishima. En aquest quadre, semblava que la postal tràgica nipona havia d’arraconar-la. Però la veritat és que els seguidors fidels de Liddell la trobaran al centre de l’escena, escopint un monòleg que fereix i infligint-se una extracció de sang. Corprèn, sobretot, quan ella abraça peces de roba per recordar persones mortes —per suïcidi o per causes naturals— amb petites anotacions dels familiars. Liddell sublima la metàfora i, puntualment, la confon amb la fi definitiva de la vida.
Liddell insisteix que és errònia la màxima “viure és vèncer i morir, la derrota”. No hi està d’acord. També és cert que, tot i acusar de covarda i mentidera l’audiència, avança que el suïcidi de l’escriptor japonès es va produir quan ella era al ventre de la mare: ella va néixer el 1966 i Mishima es va llevar la vida el 1970. Les metàfores poètiques, a vegades, traeixen l’evidència. De fons, ressona, per cert, un hit enganxadís i intranscendent dels 90, Big in Japan, d’Alphaville. Cruel estampa per la qual Mishima doblaria el seu suïcidi.
Més informació, imatges i entrades:
