Llàtzer Garcia ha tractat la mort en diversos dels seus espectacles. A La pols, parlava de la tragèdia més immediata. A Al final, les visions, tractava el trauma per una mort produïda anys enrere. Ara, el dramaturg i director torna al tema a Grans bardisses, amb una mort que s’obre pas en el moment més impensable i el dol d’un any després. El que comença amb un dinar realista i quasi còmic entre tres germanes evoluciona, amb la irrupció del drama, cap a un format més oníric. La transició entre escenes es fa sense pauses i amb moments volgudament desconcertants, un format inspirat en el quartet núm. 15 de Xostakóvitx, peça musical molt present en la trama.
L’espectacle s’ha anat gestant durant quasi quatre anys. “Va ser cap al 2022 que, fent un cafè amb l’Ivan Morales, li vaig parlar d’aquesta idea que tenia al cap”, recorda Garcia. Va ser llavors quan va començar a escriure l’obra, compaginant-la amb altres projectes. Després va arribar l’aliança amb la productora Júlia Simó (Cassandra Produccions) i la trobada de les tres actrius, a qui dirigeix per primera vegada. Mentre que Anna Alarcón ja la va veure des d’un principi per al paper de la germana gran, Carlota Olcina i Clàudia Benito les va conèixer posteriorment i els va proposar sumar-se al carro. L’últim impuls va venir amb el Premi Quim Masó, un nom especialment rellevant, ja que durant molts anys el dramaturg va treballar com a ajudant de direcció del seu germà, Xicu Masó. Amb una dotació de 40.000 euros, el premi ha permès que Grans bardisses vegi la llum al Grec i al Temporada Alta, amb una coproducció afegida del Teatre Lliure.
“Quan escric em costa bastant oblidar la part de dirigir, però, en canvi, quan dirigeixo oblido l’autor”
Garcia admet que gaudeix més de la direcció que de l’escriptura: “Quan escric em costa bastant oblidar la part de dirigir, però, en canvi, quan dirigeixo oblido l’autor”. I continua: “Jo trobo l’obra quan la vaig fent amb els actors i les actrius. Necessito fer un primer muntatge per veure-la, entendre-la i anar descobrint-ne coses”. El director veu el text com una eina al servei de la posada en escena i durant els primers assajos demana als intèrprets que no se l’aprenguin: “L’important és el que està passant”. També considera que, quan l’obra no és pròpia, la direcció se l’ha de fer sentir com a tal: “Imagino que la majoria dels directors, si escrivisssin, voldrien dirigir els seus textos. Al final, un director o directora busca obres que parlin del que ell vol dir”. Des de l’altra banda, també ha obert textos seus a altres mirades, com la de Sílvia Munt, que va dirigir-li Les mans. En aquell cas, “jo ja vaig començar a escriure sabent que m’ho dirigiria la Sílvia, i de fet, d’aquí a un temps me’n dirigirà una altra”.
Si seguim la trajectòria de Llàtzer Garcia, veiem que les seves obres incorporen sempre referències a peces literàries, musicals o cinematogràfiques. Tot i que es considera molt cinèfil, el dramaturg reivindica en els seus textos “un llenguatge molt teatral” i admet que l’adaptació al cinema de la seva obra La pols va ser una incursió puntual: “A mi m’agrada molt el cine, però com a espectador”. De moment, al teatre no li falta feina. La temporada que ve recuperarà la peça Bartleby, d’Herman Melville, que va adaptar i dirigir la temporada passada, i també estrenarà una nova adaptació. Més endavant, està iniciant l’escriptura d’una comèdia, gènere que va treballar molt als inicis de la seva carrera, però que ara feia temps que no tocava. Coses màgiques que permet el teatre: tornar de la mort a cop de riure.
Més informació, imatges i entrades:
