Fa 50 anys, el sector teatral es va unir. Els qui representaven el teatre comercial i els qui venien del teatre independent van crear l’Assemblea d’Actors i Directors, amb la idea de “confiar la gestió del sector teatral català en bloc a les distintes branques professionals del teatre, afegint-hi una representació de les organitzacions més representatives de la població”. És a dir, posar el teatre al servei del poble. La unió, però, va ser efímera. Cap a la tardor del 76, l’Assemblea es va escindir en dues faccions: una de més propera als postulats del PSUC, que va romandre a l’AAD, i l’altra, de caire anarquista o simpatitzant de la CNT, que va crear l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE).
Manifestació de l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona (La Rambla, 1976) – ©Pilar-Aymerich (MAE Institut del Teatre)
Però, durant aquests mesos d’unió efímera, l’Assemblea va decidir, tal com diu Mario Gas, un dels capdavanters, “passar a l’acció directa i recuperar el Grec” de Montjuïc, mig en desús i explotat aleshores per l’empresa Basoli, que gestionava els Festivals d’Espanya, mal vistos pel públic català. El nou festival tenia la intenció de subvertir la imatge elitista i oficial que havia tingut fins a aquells moments. Així doncs, el mateix Gas va liderar una mesa juntament amb Josep Maria Loperena, Carlos Lucena, Jaume Nadal, Roger Ruiz, Ricard Salvat i Josep Torrents per gestionar el nou festival. Amb molt poc temps van organitzar el primer Grec. Concerts de la Nova Cançó, Comediants, Roses roges per a mi, de Sean O’Casey, o Faixes, turbants i barretines, una recopilació de Xavier Fàbregas sobre textos del segle XIX, van ser algunes de les moltes propostes que es van presentar en un ambient festiu, cooperatiu i profundament combatiu.
Testimonis del passat
Sílvia Munt i Joan Vives van participar en el muntatge de Faixes, turbants i barretines i en tenen un record molt viu. Vives, amb 22 anys, venia de fer la revolucionària La Granja Animal, de George Orwell, i la seva experiència va servir perquè el recomanessin per fer la música d’aquesta sàtira, que incloïa textos de Pitarra. Vives només recorda treball i treball. “Es va fer tot en molt poc temps. Devíem començar a assajar el maig, assajar i escriure-ho al mateix temps per estrenar-ho al juliol”. Per la seva banda, Sílvia Munt, amb 19 anys i sent primera ballarina del Ballet Contemporani de Barcelona, va ser cridada per encarregar-se de la coreografia d’aquest musical. “El món del ballet és molt més estoic i disciplinat, i allò era un ambient d’una gran diversió, d’una gran anarquia estructurada. Jo hi arribo amb l’autoritat que et dona saber d’una cosa que els altres no saben: sabia ballar, sabia explicar-ho i tractar amb la gent”. Però, un cop la feina va ser enllestida, van sucumbir a la festa de la llibertat que representava aquell Grec. Vives parla de germanor; Munt, de festa ciutadana. No són els únics que ho van viure així.
Plou i fa sol de Comediants al Teatre Grec 1976 © Arxiu Comediants
Jaume Bernadet, membre de Comediants, recorda que venien de moments molt precaris i que l’Assemblea i el Grec van significar una sacsejada en el panorama cultural de la ciutat. Van portar un dels seus espectacles més emblemàtics, Plou i fa sol, una obra complexa de muntar i que els va forçar a instal·lar dos escenaris a les grades. “Ho recordo com una gran aventura i una festa. La gent estava molt sorpresa per aquest trencament de l’espai i perquè els fèiem participar. Va ser un procés de creació total, sense guió, anar fent de mica en mica”. Comediants deu part del seu esclat a aquell Grec del 76, tant per l’apreci del públic com de la crítica. “Que algú opini sobre tu quan encara no saps ben bé què estàs fent perquè t’ho estàs inventant… Quan algú com Joan Brossa et diu que som la comèdia de l’art a la catalana… o que Xavier Fàbregas digui que recuperem un joc d’infants amb una teatralitat mediterrània… doncs era molt guai”.
També hi va ser Mercè Managuerra, que va participar en el gran muntatge de Tirant lo Blanc, dirigit per Josep Anton Codina juntament amb noms com Vicky Peña, Imma Colomer o Muntsa Alcañiz, entre d’altres. Aquesta producció de la Fundació La Caixa va ser un dels altres plats forts i Managuerra, tot i que en té un record difús, parla d’un moment de trencament amb tot el que estava establert, un moment social en què no es diferenciava “entre la vida teatral i la vida fora del teatre”. L’actriu ho va viure com un procés d’alliberament corporal; acostumada a fer un teatre estàtic on el cos estava frenat, en aquell nou escenari sentia que “ens haguéssim fet més grans, més alts, amb unes veus més potents i amb una il·lusió que… que gairebé no importava el paper que feies”.
Tirant lo Blanc © Pau Barceló / Escena Digital de Catalunya. MAE. Institut del Teatre
No va participar en la primera edició del Grec, sinó en la segona. Montse Amenós, juntament amb Isidre Prunés, va configurar uns 50 vestits “fent mitja, de manera artesanal” per a Primera història d’Esther, dirigida per Ricard Salvat. Ella també va ser present aquell primer estiu i recorda “una sensació que tot estava per fer, que el teatre que es feia aleshores era superavorrit i que ho podien canviar tot”.
Testimonis del present
Compromís, il·lusió i alegria. Tots coincideixen en aquests trets distintius del primer Grec. I, des d’aleshores, han continuat vinculats al festival i a aquest espai, màgic, però també complex per dirigir, sonoritzar o muntar escenografies. Ara, 50 anys després, veuen el Grec com a hereu d’aquell esperit. Tanmateix, Gas demana que es prengui com a “punt de partida i reflexió, no de remembrança nostàlgica” i que continuï sent un “element més dintre de la transformació progressiva del teatre a la nostra ciutat… amb una programació que sigui progressista”.
Sílvia Munt durant el rodatge del documental sobre els 50 anys del Grec
Munt, que presentarà el 8 de juliol un documental sobre el seu Grec del 76, demana que el festival continuï sent “de la ciutat i per als ciutadans” i que no oblidi el seu servei al poble i a un sector encara molt precaritzat. “Hi ha molts actors que poden reivindicar això. El Grec s’hauria de preocupar per donar el màxim de feina a la nostra gent”. Montse Amenós defensa el logotip del faune com a símbol de resistència i troba a faltar la ideologia dels dos primers Grecs. Reivindicacions fundacionals que han de servir per al Grec del futur.
Tota la programació del GREC 2026, clicant aquí:
L’edició 2026 del Grec Festival de Barcelona se celebrarà del 29 de juny al 31 de juliol amb una programació que inclou 88 propostes escèniques, que engloben espectacles de circ […]
Veure espectacles
L’edició 2026 del Grec Festival de Barcelona se celebrarà del 29 de juny al 31 de juliol amb una programació que inclou 88 propostes escèniques, que engloben espectacles de circ […]
Veure espectacles
