En un hospital de Barcelona, un jove mallorquí ha de rebre els resultats d’una prova d’ETS. Mentre espera, recorda fragments frenètics de la seva vida, des dels encontres llibertins amb tota mena d’homes fins a la relació tempestuosa amb els seus pares. Així és El dia que va morir David Bowie, una peça triplement “promiscua” en què Pau Coya adapta la novel·la homònima de Sebastià Portell.
Fer el salt de la literatura a l’escenari
Si la novel·la ha arribat al teatre és gràcies al cicle Literactua, una iniciativa de Produccions de Ferro i la Fundació Mallorca Literària que dona una segona vida a la narrativa balear a través del teatre. Sense perdre el missatge original, però havent d’adaptar l’obra a tres intèrprets, Pau Coya elimina escenes i n’incorpora de noves, generant un arc narratiu més marcat per al protagonista. També actualitza la mirada cap a les ETS, amb una millora dels tractaments des de la publicació de la novel·la el 2016. Això sí, ho fa tot amb el consentiment del novel·lista: “Havia d’apartar el meu ego perquè en aquest cas jo no era l’autor”.
“Les obres LGTBI no existeixen. Els conflictes són universals perquè les persones LGTBI som persones humanes”
La Divina Comèdia, Sex and the City, Lady Gaga o el Cant de la Sibil·la en versió remix. La varietat de referents, alguns ja presents a la novel·la, és habitual en Coya, especialment pel que fa al pop. El dramaturg considera que aquest gènere musical està “menystingut” i en reivindica la capacitat de baixar les històries “al món terrenal”, especialment “de la realitat queer i dissident”. Amb tot, no es considera un autor de nínxol, encara que companys de professió li han advertit que “vagi amb compte” per no encasellar-se. “Crec que les obres de temàtica LGTBI no existeixen. Els conflictes dels personatges solen ser universals perquè, sorpresa!, les persones LGTBI som persones humanes”. I continua: “He vist tietes de Sants aplaudint al final de Cavallet de mar. Aquestes històries arriben a tot el públic i cada vegada se’n fan més. El dia que va morir David Bowie parla de la necessitat de fugida, de l’absència d’un pare, d’una mare sobreprotectora… Sí que reflecteix la realitat gai, els llocs que freqüentem, però genera empatia i és universal”.
Jugar amb la llengua
La barreja d’accents és divertida, amb un actor menorquí que fa de mallorquí, Lluís Febrer, i dos mallorquins que fan de catalans, Catalina Florit i Xavi Frau. L’èxode que experimenta el protagonista és molt habitual: “Mallorca és una illa gran, però moltes vegades es queda petita”, afirma Coya. En la professió escènica, la qualitat no impedeix la necessitat de sortir de l’illa: “Allà el concepte de fer temporada no existeix. Una producció del Teatre Principal et pot generar 3 o 4 funcions”. Respecte a la relació amb Barcelona, “figures com Marta Barceló o Miquel Mas Fiol han ajudat molt. Ara hi ha molt més diàleg i predisposició”. Destaca també l’obertura de ponts amb Madrid, on aquesta temporada està fent de dramaturg resident al CDN i on hi ha moltes companyies catalanes programades, fins i tot amb funcions en català.
Més informació, imatges i entrades:
