Dues joves actrius han creat i interpreten aquesta proposta que diu molt més del què es diu amb paraules.
Una de blanc, l’altra de negre, la de blanc amb vambes i top negres, la de negre amb vambes i top blanc.
La de negre és la Laia Alberch, la de blanc la Paula Ribó.
A l’escenari les dues noies, la de blanc asseguda en una cadira, l’altra li fa una trena i parla de la diferència entre estar trist o estar alegre. Sona un despertador. La de negre prepara un batut de plàtan que treu d’una nevera de platja. Les dues beuen. La música sona i elles ballen, absolutament sincronitzades. De cop paren i comencen a agredir-se, sembla que fan broma, fins que decideixen parar i fumar. Expressen en veu alta el que voldrien ser. S’adormen.
La reiteració constant dels moviments, dels gestos, de les paraules, un dia i un altre, ens posa davant dels ulls la incapacitat de nosaltres mateixos de prendre decisions que canviïn coses. La incapacitat de lluitar per aconseguir ser allò que realment voldríem ser. La incapacitat de visualitzar i perseguir allò que realment desitgem o voldríem fer.
Tot són desitjos, que segurament no podrem complir mai, i tot per culpa de la nostra paràlisi en no voler moure un dit….. després serà massa tard, perquè la vida passa massa ràpidament i s’acaba més aviat del que ens imaginem.
Una peça sorprenent que malgrat la seva amargor, ens ha deixat molt bon gust de boca i que ens ha recordat en molts moments a “Els dies feliços” de Samuel Beckett.
Les dues noies, la de blanc i la de negre ens han agradat molt.
Si voleu llegir la valoració original sencera, nomès heu de clicar AQUÍ