Tot el que necessites per anar al teatre

Yerma: Sense entranyes

6/02/2014

Sense cap mena de dubte, Yerma és una de les obres més angoixoses del teatre de Lorca. La història d’aquesta dona que no pot tenir fills farà, a finals del 2014, justament 80 anys que es va estrenar per primera vegada. Protagonitzada llavors per la mítica Margarida Xirgu, es tracta d’un viatge emocional des de l’opressió a la bogeria que requereix una gran valentia interpretativa. El muntatge dirigit pel desaparegut Miguel Narros (va ser la seva penúltima obra abans de morir l’any passat) està visualment a l’alçada de la grandiositat del seu text. Des de la vessant més clàssica, resulta estèticament molt satisfactòria amb belles imatges de conjunt, escenogràfiques i efectes (la pluja) que són l’embolcall perfecte per aquesta tragèdia. Malauradament, per molt suggerent que ens sembli el seu revestiment, no es pot obviar que la responsabilitat més gran cau sobre l’actriu protagonista, en aquest cas, una Silvia Marsó, que, de forma evident, no està a l’alçada de les circumstàncies. Cal deixar-se la pell, cridar les frases des de l’interior de les entranyes, patir amb passió el seu drama. No serveix quedar-se en un pla superficial i esteticista on no se li trenca la veu quan plora; perquè si ella no s’ho acaba de creure, l’espectador tampoc. Per sort, la resta del repartiment, sense enlluernar, fa la seva feina, alguns, fins i tot, gairebé sense diàleg (les cunyades). Però sense l’empatia necessària, l’espectacle s’acaba fent, per la seva fredor, massa llarg. Ni tan sols l’emotiva música del també tristament desaparegut Enrique Morente aconsegueix compensar les seva manca d’entrega. Una llàstima.

← Tornar a Yerma