Pel fet que el teatre, com tots els espectacles en directe i, fins i tot, el cinema, ha de lluitar, cada vegada més, contra la dificultat de portar espectadors a les sales, darrerament, veiem com proliferen més propostes que fan servir l’originalitat com a reclam. És el cas de White Rabbit, Red Rabbit, un misteriós espectacle on cada funció el seu intèrpret és diferent i mai no sap allò que llegirà o haurà de fer. En realitat, es tracta d’un curiós experiment teatral amb algunes reflexions profundes però també un bon grapat de jocs escènics força banals. El muntatge té un contingut de fons valuós: donar veu internacional al seu autor, Nassim Soleimanpour, escriptor iranià que no pot sortir del seu país, i serveix com a metàfora de la lluita contra l’opressió i la manca de llibertat, entre moltes altres coses. No obstant això, el show no aconsegueix, en molts moments, trencar la sensació d’assistir a una simple lectura que ni tan sols és dramatitzada, ja que no ha estat assajada. En certes ocasiones, fins i tot, pot arribar a fer-se avorrida.
En la versió amb Sílvia Abril (la que jo he tingut oportunitat de veure), l’actriu entrega a la causa tot el seu carisma i comicitat, ajudant a fer del conjunt un millor entreteniment. Malauradament, un cop la curiositat ha estat satisfeta, la resta es queda en poca cosa, deixant la sensació d’haver assistit més a una experiència o un petit esdeveniment que no tant a un autèntic bon espectacle. El màrqueting, en aquest cas, està tan ben ideat que gairebé és el millor de tota l’obra. Perquè el més recomanable per poder-la gaudir és que no t’expliquin res… i, per tant, entre les coses que ningú et diu també està allò de que, a l’hora de la veritat, el resultat no és tan interessant com sembla.