L’espectacle parteix del present. Dos estudiants es troben en una biblioteca analitzant, com a treball d’estudi de final de curs, la figura de Ciceró, el cèlebre orador, polític i filòsof romà defensor dels valors democràtics i de la república romana. Al cap d’una estona entra un home i els diu que el seu nom és Marco Tulio Ciceró. A partir d’aquest instant es crea un diàleg i conexió entre tots tres, fent constants salts en el temps, passant dels nostres dies a l’antiga Roma intercanviant idees i pensaments. Els dos estudiants i el misteriós senyor Ciceró en l’altre espai temps són Ciceró,Tirón i Túlia.
A Ernesto Caballero, autor de “Viejo amigo Cicerón” li agrada treballar en la recerca dels límits que hi ha entre l’escenari i la realitat, la indagació en la meta teatralitat, i el joc de temps i espais.
Tot i que hi ha algunes coses positives, com el contingut de l’obra, el text, una encertada escenografia de Sebastià Brosa, les originals vídeo escenes creades per l’Álvaro Luna i el disseny de llums de Juanjo Llorens , hi ha d’altres que no m’han acabat de convèncer, com l’estil i la forma de portar-ho a escena, pel meu gust una mica fred i impostat, i les interpretacions, que no són ni de bon troç de lo millor que els he vist fer a aquests tres grans actors.
El contingut i el text m’han semblat molt interessants. És xocant comprovar com els discursos i les idees d’avui són molt similars a les de fa segles. És realment preocupant que el relat de fa més de dos-cents segles segueixi sent el mateix, que paraules com conspiració, revolta, revolució, llibertat, exili, república, constitució o llibertat, en boca de personatges que van néixer cent anys abans de Crist, siguin les mateixes que escoltem als nostres polítics en l’actualitat.
Finalment el que m’ha fet valorar a la baixa aquest muntatge és que he sortit del teatre sense cap mena de sentiment, ni positiu ni negatiu.
Per mi és un espectacle del tot prescindible.
**1/2