Amor mundi és una història irreal que podria ser verídica. Una mestra ja a prop de la jubilació havia lluitat per una escola pública de qualitat. Havia seguit les ensenyances de Rosa Sensat i havia estat atrapada en el somni de molts ensenyants sobre la docència innovadora, reformadora i integradora, il·lusió col·lectiva a la Catalunya dels anys 70 de la qual la nostra protagonista en formava part.
Anys més tard es troba atrapada en un fet que ni ella mateixa es pot explicar, no ho justifica ni ho defensa però l’han guanyat les emocions, els sentiments s’han col·locat per sobre de la raó, i s’ha pres la justícia pel seu compte davant del comportament agressiu i destructiu d’una adolescent en lloc de deixar treballar al raonament pausat i reflexiu que tant havia defensat.
És una obra sobre ensenyament però també sobre la difícil relació dels mestres amb els alumnes, la introducció de les xarxes socials i la utilització de les mateixes per publicitar uns fets i crear “influencers” amb milions de seguidors.
Es notava que entre el públic hi havia mestres que reien dels codis subtils i de les iròniques paraules de la mestra.
Al principi no vaig entendre massa la incorporació de la llarga entrevista a la filòsofa Hanna Arendt a mitat de la funció. Havia vist feia poc la pel·lícula que porta el seu nom sobre el judici de Eichmann i també tenia present l’entrevista que van projectar. Després vaig pensar que Arendt defensava el pensament crític i els hi exigia als professors universitaris. La politòloga també defensava la necessitat d’una política que garantís “el dret a tenir drets”. La protagonista de Anima Mundi és crítica amb els seus actes i defensa els drets dels alumnes i ho raona.
L’autora i directora de l’obra Victoria Szpunberg ha escrit una peça molt actual i colpidora i ens va fer pensar en la facilitat de trobar-te immers en una situació que hauries criticat.
Marta Angelat, premi Butaca d’Honor als Premis Butaca 2018 està esplèndida i vam comprovar que es mereix tal guardó. Aina Calpe interpreta amb escreix el paper de dona jove que amaga un secret no desvetllat fins al final, i Blanca Garcia-Lledó corona el tercet femení amb un moviment i alegria que contrasta amb el patiment de les altre dues.
Els elements externs a l’escena: les gravacions de la llargaentrevista a la Hanna Arendt i la nena i nenes explicant el perquè no apareixen a l’escena o cantant una cançó de moda així com el repartiment innecessari de pa entre el públic fan perdre una mica el fil de la història.
Tot i així, és un treball molt ben fet que val la pena gaudir.