Potser la nostra visió és massa perifèrica per poder valorar-lo amb claredat però existeix la innegable sensació que, en termes de ficció, el conflicte basc sempre ha resultat un tabú difícil d’abordar. Les vegades que s’ha intentat fer ha estat des del thriller o amb drames tan polititzats que no deixaven massa espai per la vessant humana del problema. Afortunadament, el temps i la nova situació està donant pas a noves veus, més valentes, reposades i profundes que no tenen por d’explicar com s’ha viscut tot plegat des de dins amb l’emoció com a llenguatge vehicular. Viaje al fin de la noche és un conjunt de reflexions plenes d’arestes i matisos que dóna llum al dolor, la ràbia, el dol, la rancúnia, el remordiment i altres sentiments d’alguns dels ciutadans que van haver de patir en silenci circumstàncies terribles. L’espectacle es narra des d’una serenitat admirable. Tant el text com les interpretacions són una barreja entre força i delicadesa, realisme i poesia, certament suggerents. Potser l’elecció de les escenes pot semblar una mica aleatòria, en alguns moments. No obstant això, en conjunt, és una peça plena de contingut, amb moments esfereïdors i d’altres plens de bellesa. És curiós com, des de la Catalunya actual (i salvant totes les distàncies), certs elements d’aquesta proposta ressonen avui com mai abans ho havia fet.
Enllaç copiat!