Una parella es casa, engendra el seu primer fill i unes setmanes després ella decideix avortar. Tot això passa en els tres primers minuts de l’espectacle. Després tindrem les conseqüències de tots aquests actes, l’aparició de dos personatges més i tot un seguit de circumstàncies que portaran als quatre protagonistes a estar en sintonia amb l’univers. Es travessarà l’infern, apareixeran éssers d’una altra dimensió i fins i tot algun dofí xerraire… Un viatge al·lucinogen, i quasi astral, que el públic comparteix durant hora i mitja.
La forma de l’espectacle també és particular, però no nova. Els personatges expliquen pràcticament tot el que els hi passa, no hi ha interacció entre ells i molt poques vegades es miren o es toquen. Això ja ho havíem vist a obres de Roland Schimmelpfennig, i d’altres, fa més de vint anys. Recordo La nit àrab, dirigida per Toni Casares a la Sala Beckett, on les accions eren explicades i tot passava per la paraula… com en una novel·la. Realment són tècniques que provoquen i que estimulen a l’espectador, però que també el poden desesperar o aïllar completament.
A mi, més que la forma, m’ha tret del muntatge el que em volien explicar. Potser sóc molt terrenal o poc espiritual, però quan comencen a parlar-me de les energies, de l’univers i de les dimensions còsmiques acabo desconnectant. Malgrat tot, sé apreciar l’esforç de Ferran Utzet per fer atractiva la proposta, l’impecable treball d’il·luminació de Guillem Gelabert i la professionalitat dels quatre intèrprets. Un bon embolcall per a un text amb el que no he pogut, o no he sabut, connectar.