Inspirada en l’assaig A brilliant imperfection, de l’activista discapacitat i queer Eli Clare, Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista) és l’última peça de la coreògrafa Vero Cendoya. Acompanyada a la dramatúrgia per Israel Solà, Cendoya explora el tema de la mirada que exerceix la societat (neuronormativa) cap a les persones amb discapacitat, des del paternalisme autocomplaent fins al bullying més exacerbat.
L’obra comença retratant l’infantilisme a què sovint se sotmet les persones amb discapacitat, a través d’un vestuari de color rosa pastel i una música de piano que interpreta a mode de playback Oriol Prats (actor amb síndrome de Down). Poc a poc es van introduint elements disruptius i humorístics que van esquerdant la imatge aparentment mansa i bucòlica, i en el fons grotesca, d’una societat que se sent oberta, tolerant i compassiva, i emergeix de sobte, com un cop de puny, la realitat crua i dura: un monòleg de la Sònia Molins (actriu amb paràlisi cerebral) que escup dards com pedres a l’ull del públic.
A partir d’aquí se succeeixen diferents escenes, independents l’una de l’altra, però que redunden en la idea principal de la discapacitat no com una cosa a superar sinó com una diferent manera d’estar al món i d’expressar-se, que sempre enriqueix el grup i anul·la la competència. Els moments més potents i significatius de l’obra són els que aconsegueixen expressar tota aquesta complexitat mitjançant el cos i el moviment, més enllà de la paraula.
Obres com aquesta, que fiquen el dit a la llaga sense oblidar en cap moment l’humor i la paròdia, són indispensables perquè comencem a desfer prejudicis i creences tan interioritzades que passen desapercebudes.