Pau Miró és potser un dels veterans dins del que s’anomena la nova dramatúrgia catalana, i no tant per la seva edat sinó perquè des del seu primer text es va convertir en una veu pròpia i reconeguda dins de l’àmbit teatral. Han passat anys i moltes obres, algunes d’elles més reeixides que d’altres, però a Un tret al cap es nota una maduresa temàtica i expositiva que presagia grans textos en un futur molt proper. A partir de la història de tres dones amb un present complicat, s’analitzen temes com l’ètica periodística i també l’ètica que exercim en les nostres vides privades, plena d’autocensures i converses aparcades. És cert que l’obra té diverses parts, però crec que l’estructura està molt mesurada i resulta efectiva per donar-nos allò que l’autor vol en cada moment. En aquest sentit, val a dir que partim de petits monòlegs que ens porten a una part expositiva més llarga, on el conflicte queda perfectament explicat. Però també hi tenim algun flashback i un parell d’epílegs separats que tanquen amb mà experta una història que va de l’interès general a un interès personal i privat.
El gran mèrit de la direcció, també de Miró, és la gran credibilitat que desprenen l’espai i els personatges, tot i que algun gir de la trama els hi posi una mica difícil. També és mèrit, és clar, de les tres actrius triades. Emma Vilarasau treballa molt bé amb Miró (ja havien coincidit a Victòria la temporada passada) i demostra que quan controla els seus personatges tot resulta més efectiu. A Mar Ulldemolins li toca ballar amb el personatge més antipàtic, però se’n surt prou bé… com quasi sempre. I per últim, esmentar a Imma Colomer, que amb un personatge emotiu i càlid com el seu ha rebut molts elogis, i segurament també rebrà premis i una quantitat extra d’aplaudiments. Tornen al setembre…