El Liceu ha estrenat Tosca, que torna al Gran Teatre després de 10 anys.
Ens han fet espera massa! El públic va sortir emocionat, satisfet, animat, va ser una nit rodona.
Tosca és una de les òperes de referència en el repertori mundial. Una obra passional, on l’amor, l’odi, la venjança, l’honor i el patriotisme -tots tan romàntics!- es barregen acompanyats de una música immortal.
La nova producció que estrena Paco Azorín per al Liceu és molt estètica, plena de foscors i de colors vermells, crea imatges extremadament potents com el final del primer acte quan el Te Deum de Scarpia, acompanyat pel cor del Liceu i el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, tanca de forma brillant –i sota pali- un primer acte magnífic. Un primer acte en el que el joc de gelosia i enamorament dels protagonistes, la cantant Floria Tosca i el pintor Mario Cavaradossi, s’entrellaça amb les persecucions polítiques d’una Roma que està a punt de canviar de mans després de la victòria de Napoleó i en la que el protagonista ajuda a amagar-se a Angelotti, ex-cònsul de la República Romana.
Aquests fets es troben amb l’ambició i lascívia de Scarpia, el cap de la policia de Roma, que manipula la gelosia de Tosca perquè li reveli l’amagatall del seu amant, on espera trobar, no només al fugitiu Angelotti, sinó també l’excusa perfecte per aconseguir el favors de la cantant.
En el segon acte, Azorín ens presenta el contrast del luxe de Tosca amb la desesperació de la tortura dels presoners, i del protagonista, deixant que l’odi, el dolor i la lascívia de Scarpia omplin la resta de l’escena. Un’ escena dominada inicialment per la tortura de Cavaradossi, que cessa quan Tosca confessa l’amagatall d’Angelotti. Scarpia en aquell moment guanya no només la vida dels seus contrincants sinó també la possibilitat d’extorsionar Tosca perquè li doni els seus favors a canvi de la vida del seu amant. Tosca cedeix a l’inici però finalment l’odi la domina i acaba matant Scarpia, emfatitzant el final –llicència de Azorín- amb un petó de menyspreu als llavis d’un Scarpia ja mort.
El tercer acte és dominat per la lluna, sumptuosa i dominadora de l’escena que ens anuncia un final adornat per la preciosa ària “E lucean le stelle” i pel suïcidi de Tosca, inevitable després de la mort del seu amant i que Azorín ens proposa en una caiguda d’esquenes de la protagonista al buit, molt efectista i impactant.
L’escenografia es completa amb dos quadres, a l’inici del primer i del segon acte –fora de la trama original- i que passen als carrers de Roma. Interessant visió que ens permet veure una obra amb més perspectiva que ens fa pensar en una pel·lícula d’aventures.
Sondra Radvanovsky, en el paper de Tosca té un paper brillant. Amb una veu que recorda les de fa molts anys, amb un vibrato constant molt poc habitual i que li confereix una textura dramàtica molt característica. Sens dubte un luxe pel públic poder disfrutar de una cantant del nivell de la Radvanovsky que aporta, a més, una capacitat artística immillorable al llarg de tota la seva actuació.
Jorge de León, substitut de l’indisposat Riccardo Massi, interpreta de forma excel.lent a Mario Cavaradossi. Després d’un inici insegur durant l’ària “Recondita Armonia”, manté un altíssim nivell que culmina amb un fantàstica adeu a la vida. Destaca pels seus aguts segurs i un cabal de veu molt potent que, sovint se li descontrola en el moment d’atacar les frases.
Ambrogio Maestri, grandíssim Scarpia, en veu, en dramatització i en presència. Omple l’escenari amb tota la seva impressionant qualitat i realment es fa odiar i es fa admirar alhora. Espero que torni sovint al Liceu, realment és un absolut plaer veure’l en escena.
La resta de cantants, cor i orquestra van estar a un gran nivell.
Sens dubte, us agradi o no la òpera, conegueu més o menys el bel canto, sentiu més o menys atracció per Puccini, sens dubte és una magnífica elecció per passar una nit inoblidable.
No us la perdeu!