Els mecanismes de la comèdia, des de sempre, han estat gairebé un misteri per aquells que han volgut estudiar què és el que fa riure i per què. El debat és complex però sembla que l’intuïció i certes tècniques i trucs hi tenen molt a veure. Toc, toc és una comèdia que, desmitificant el misteri, funciona construint sobre l’il·lusió de que fer riure no és tan difícil com ens pensem (tot i que ho sigui). Escrita per Laurent Baffie i dirigida per Esteve Ferrer, l’espectacle aposta per l’humor més extern basat en tics, acudits visuals, running gags i jocs de paraules amb la (raonable) justificació de que és el que el text li demana. Això divertirà més o menys depenent de la persona, però la peça resulta indiscutiblement hilarant i el seu ritme és excel·lent. No obstant, el punt de partida i el desenvolupament són narrativament massa simplistes i tampoc hi ha un conflicte de fons entre els personatges que la faci interessant més enllà dels seus trastorns -tot s’ha de dir- força estereotipats. Ara bé, com que superficialment no deixen de passar coses i els actors ja coneixen bé el registre, entreté d’allò més i els seus 100 minuts es passen volant. Per tant, com a distracció és força solvent, tot i que no deixa espai per subtileses, crítica de cap mena ni un final que no sigui el previsible.
Enllaç copiat!