Yllana té una marca molt personal. Usant el “pallasso rus de colors” o la seva evolució mes digerible, “el clown nortemaericano” fan un humor gestual amb tots els elements d’aquestes figures.
No és fàcil crear una premissa d’humor (un codi que l’espectador entengui) amb el públic. En això Yllana és magistral, ho aconsegueixen en un temps rècord i es fiquen a l’respectable a la butxaca des del primer minut. El seu bon fer gestual, un precís i contundent maneig de l’ritme de comèdia i una comunicació fantàstica amb qui els mira des del pati de butaques fa que Yllana estigui a la cimera de la comèdia gestual.
A Primitals aconsegueixen sumar a això el cant. Un gran troballa! ‘La clown que canta! Pot semblar una ximpleria, però és una gran troballa teatral. I a això cal afegir que no només canten… canten i canten de meravella!!! The Primitals aquesta ple de cançons (de fet el 95% de l’espectacle és cantat) conegudíssimes que ajuden a teixir la història ia mostrar els sentiments, ambicions, enveges i maquinacions d’aquests quatre aborígenes.Canciones plenes d’arranjaments fantàstics, harmonies delicioses i veus meravelloses que sorprenen i entusiasmen el públic més exigent.
No obstant això, hi ha alguna cosa que no em va convèncer de el tot. Algunes cançons eren massa llargues i trencaven el ritme de la narració, altres no aportaven res a l’obra i sembla que l’única funció fora ornamental o graciosa (trencant també el ritme de la narració). Això deixa un pòsit d’obra una mica lenta en alguns moments. És només la meva percepció i pot ser que m’equivoqui.
En qualsevol cas The Primitals és una comeda amb majúscules amb clowns que canten molt bé i una història darrere plena de tendresa i humor.