Amor a Mort és el títol d’aquesta obra i és el que hem viscut a les novel·les, a la literatura més seriosa, a les òperes, les cançons, les pel·lícules. Per amor es mata i per amor es mor tan per tristesa com per suïcidi. Està impregnat tan a fons a la història de la humanitat, en la nostra història i la nostra societat que els canvis socials i tots els esforços que s’han fet i fan el moviments feministes, i els diferents “orgulls” són insuficients. Brigitte Vasallo ens ha fet pensar sobre altres formes de relacionar-se afectivament, trenca amb l’amor romàntic com a model possessiu, limitat, absorbent i destructor. Essent com és un referent, no l’hem trobada entre els llibres recomanats.
The Feliuettes, en línia amb la Vasallo però optant per un to humorístic, critiquen i reflexionen sobre l’amor, sobretot el de la parella però també s’atreveixen amb les parts fosques de l’amor “incondicional”, el de la mare. Laia Alsina i Riera, Maria Cirici i Laura Pau fan un treball esplèndid. Són les tres muses de l’amor que miren de lluny i de manera sarcàstica els amors que elles han afavorit des de l’Olimp. Mirar-ho de lluny i amb objectivitat ha estat un recurs molt encertat de la companyia i la direcció d’Eu Manzanares.
És una obra coral en la que la direcció i les actrius participen, junt amb Xavi Morató, Mireia Giró i Adriana Segurado en la redacció dels textos i en la dramatúrgia.
A ritme de cançons i ambient de cabaret, les tres actrius interpreten cançons picants, descarades, a voltes grolleres però que posen de manifest la realitat més íntima, més amagada dels complicats compromisos de les parelles i de les relacions sexuals a la vegada que fan befa de tota la terminologia actual sobre el tema com el gosthing o els gestos en forma de cor. La música de Gerard Sesé, Ariadna Cabiró i Arnau Tordera és alegre, festiva tot i que hi alguna cançó més somniadora i lírica. Especial atenció vull fer al rap de les dues dones, l’una segura de sí mateixa, l’altre amb l’autoestima més baixa. Modesto Lai no només toca el piano sinó que participa de manera força simpàtica en molts moments de l’obra.
És una peça divertida sense ser superficial. L’humor va de la mà de la crítica i és una manera molt intel·ligent d’aconseguir-ho.