Valoro de moltes maneres una obra de teatre. El primer que penso és: perquè s’ha volgut fer. Quina és la finalitat. Després ja venen els tecnicismes.
Doncs bé, a Tendrament el Pau i la Judith parteixen d’ells mateixos, de la seva pròpia història, del que ells coneixen, i això és el que li dóna essència a la proposta. És una proposta sense pretencions de res. Connectes tota l’estona i et fas un fart de riure. En alguns moments la deixen caure… que déu ni do, i és fort, sí. Molt. Valents d’explicar les seves intimitats davant nostre, de “despullar-se”. Retraten sels seus inicis, les seves pors, els seus dubtes… tot davant del seu projecte comú, el seu fill Fortià que està en escena tota l’estona dormint i del que sembla que se li dedica la obra…
Un caos guionitzat divertit, amè i original.
Judith: ets molt bona, endavant amb l’actuació. Pau: impressionants habilitats.
Aneu-hi, ni que sigui per veure una taula i una cadira en un escenari buit. Que és res i tot alhora.