El millor de Sixto Paz (Pulmons, hISTÒRIA, Dybbuk…) és que no es queda mai a la zona de confort i amb cada nou muntatge obre una nova porta: nous llenguatges, temàtiques, eines per connectar amb l’espectador… Ara bé, a Tender Napalm han fet un pas més enllà. Unir teatre, circ i moviment en una obra de text i que tot quedi perfectament integrat en la dramatúrgia no només era difícil, sinó que fins i tot era un risc. Però no només se’n surten, sinó que a més a més ho fan amb una posada en escena d’una bellesa extraordinària.
Han partit d’una obra salvatge, sensual i inquietant de Philip Ridley que juga amb la fantasia a través de nombroses metàfores (l’illa, els micos, les serps…) i està plena de poètica. Un text que parla del dolor de la pèrdua d’una filla; d’una parella (Pau Roca, Ariadna Cabrol) que s’estima, però li costa retrobar-se després d’aquest gran tsunami. Un text que esdevé una arma de doble fil perquè, si bé permet i agraeix aquesta aposta per a la hibridació de llenguatges, també té força mancances: es perd en la poètica i la metàfora i, quan aterra a la realitat, ho fa amb qüestions superficials, tòpiques i molt poc interessants. És una llàstima que la força de Ridley per evocar les pors, la buidor, tristor, passió i ràbia amb les primeres granades s’acabi perdent i els bocinets de realitat no acabin creixent cap a quelcom menys superflu.
La gran posada en escena, la minuciositat de totes les peces i la delicadesa en l’encaix entre elles, però, acaba compensant qualsevol crítica. Pocs espectacles hem vist últimament d’una bellesa tan aclaparadora. Cal lloar la direcció impecable de Pau Roca; el moviment deliciosament elegant de Mercedes Boronat, que esdevé vital per unir amb tal naturalitat circ i teatre; i la imprescindible tasca de Guillem Gelabert amb l’espai (menys és més) i una il·luminació extraordinària, hipnòtica i preciosa que embolcalla a la perfecció la resta d’elements per reglar-nos grans imatges. Sense oblidar la joia de l’espectacle (si més no a ulls d’una servidora, que se n’ha enamorat absolutament): la companyia Psirc o, el que és el mateix, Wanja Kahlert, Anna Pasqual, Adrià Montaña. Fan fàcil allò que no ho és; amaguen la tècnica per mostrar delicadesa, naturalitat i integrar-se absolutament a la dramatúrgia, omplen totalment l’espai, s’hi fonen quan cal… Estan al servei de l’obra i fan una gran exhibició de talent des de la total humilitat. S’estrena l’abril vinent al Mercat de les Flors, però el seu proper espectacle ja està ben apuntat: El meu nom és Hor.