T de Teatre torna a reunir-se i decideixen fer-ho amb un dràstic gir. Aquesta vegada no es presenten amb l’habitual format de comèdia de situació que tant les caracteritza, sinó que s’atreveixen amb la seva proposta més experimental a partir d’un text encarregat al dramaturg argentí Mariano Tenconi Blanco.
En el pròleg inicial, una veu en off presenta diverses reflexions metateatrals. Per a què serveix el teatre? Per a educar? Sembla que no hi ha resposta concreta a aquestes preguntes, encara que l’autor comparteix una interessant afirmació: només les coses inútils són imprescindibles per a l’ànima. Finalment, ens demana que deixem de fer-nos preguntes i ens involucrem en un gran exercici de fe. L’obra arrenca i el seu funcionament dependrà en gran part de la nostra voluntat de creure. El que avisa no és traïdor.
Cada actriu encarna a una professora que ens explica la seva història en una successió de quatre monòlegs temàticament vinculats, potser massa vinculats, atès que l’estructura de l’obra ja resulta repetitiva de per si. Els excel·lents acompanyaments musicals en directe ajuden a construir l’atmosfera d’aquestes històries narrades per una única veu i representades sense l’ajuda de cap objecte, és a dir, mimant totes les accions. Per a veure aquesta obra cal creure en el teatre, ja ens havien advertit.
Les interpretacions són tan excel·lents com calia esperar, encara que Carme Pla destaca amb la seva captivadora aparició final. A més, és inevitable trobar a faltar la interacció entre les quatre intèrprets al llarg de tota l’obra, ja que cal esperar a l’epíleg final per a recordar la química que comparteixen les quatre en escena. L’espera val la pena, perquè la química, efectivament, continua intacta, encara que aquest format d’obra no sembla que sigui la que millor els encaixi.
