EVA obre la temporada al Romea i celebra els 25 anys de T de Teatre. És el segon any en cartell i ha arribat a les 100 representacions. L’obra està escrita per Artigau, Genebat i Manrique i dirigida amb molt encert per Julio Manrique qui no para d’acumular premis com a autor i director. L’expectació i el repte són grans.
EVA no és el nom d’una dona sinó l’acrònim de “Escala Visual Analògica”, una escala del zero al 10 que valora la intensitat del dolor segons la subjectivitat del malalt, essent zero l’absència total de dolor i 10 el màxim dolor que una persona es creu capaç de resistir. La visibilització del terme servirà perquè es popularitzi i surti de l’ambient estrictament sanitari.
El dolor és inherent a la vida humana. En totes les arts s’ha tractat l’amor, el desamor, el desengany, la mort. En molta menys mesura es presenta el dolor. Com si l’amaguéssim. Però aquesta història no va de dolor únicament, va de records, de nostàlgies, de retrobades, de gelosies, d’odis perdonats que fan despertar de l’anestèsia els sentiments amagats, de relacions distants mare-filla, d’insatisfaccions reconegudes, d’adolescència cruel, de soledat i molt més perquè la vida és molt més. Tot això ben lligat en la història de quatre dones amb un passat comú i amb un fet que les culpabilitza i que alguna vol oblidar.
Del teatre n’esperem que les actuacions siguin creïbles i ens permetin endinsar-nos en la història. Les quatre dones (Rosa Gàmiz, Àgata Roca, Marta Pérez i Carme Pla) aconsegueixen una per una i les quatre a la vegada que es teixeixi mica a mica una relació entre elles amb algun salt al passat molt ben aconseguit.
Especialment remarcable és l’escenografia. Comença amb un escenari buit que fa esperar un minimalisme no desitjat. En canvi, la versatilitat és sorprenent. Cada escena es va obrint d’una manera ràpida, àgil i es converteix en un moment en restaurant, residència de gent gran, quiròfan, saleta d’espera o la casa d’una de les dones amb un gran armari que serveix de porta de sortida i element integrador de la història. Jo em fixo molt en l’utillatge tant d’escena com de mà perquè et parla del detall, de la precisió, del treball que hi ha al darrera. Una errada en aquest camp pot destrossar un relat. Alejandro Andújar fa un treball exquisit.
També hi ha una feina al darrera que requereix un treball de camp previ i que pot passar desapercebuda a l’espectador allunyat del tema. Em refereixo a les escenes mèdiques (la conferència a Stockholm, la intervenció quirúrgica). He de dir, com a metge anestesiòloga (ara jubilada), que són impecables.
La utilització dels audiovisuals en el teatre és de vegades abusiu o desorienta o desconcerta. En aquest espectacle està molt ben introduït i és necessari per incorporar un personatge llunyà. En tot cas, es podia haver evitat la temptació d’introduir els crèdits que ja estan al programa de mà.
Moltes felicitats a tot l’equip!