Està clar que Nelson Valente té certa predilecció per personatges que estan fora de la realitat o que l’eviten per tal de viure en una realitat paral·lela: les persones amb problemes de salut mental (El loco y la camisa), les persones amb demència (Amnèsia), els alcohòlics (Els gossos), etc. Si a sobre els acompanyem d’una família disfuncional i d’una situació compromesa ja tenim la comèdia servida. O més ben dit, el drama… que amb una encertada manipulació del temps ens acabarà servint una trama còmica o estrafolària.
Avui no ploraré ho té una mica tot. Una família formada per tres germanes, una de les quals acaba de sortir del psiquiàtric. S’hi sumaran els marits de dues d’elles i una convidada sorpresa que es presentarà al sopar vestida de Margo Channing, la indestructible protagonista de All about Eve. La referència al personatge potser és per allò de “cordeu-vos els cinturons que aquesta nit serà mogudeta”, però a part d’això no hi ha molta més connexió. A partir d’aquí es despleguen diverses situacions que evidentment faran esclatar la tempesta, o almenys una petita pedregada. L’acció potser recorre a situacions massa comunes i va creixent massa a poc a poc, més per la suma de moments que per un cataclisme inesperat. El resultat final és una comèdia menys afilada i salvatge que altres que li hem vist a Valente, però val a dir que les T de Teatre sempre són garantia d’un bon producte, ben servit i millor produït.
Les interpretacions, com sempre en el grup, són decisives per marcar el to i la comicitat. Hi ha una gran tasca de conjunt, tot i que alguns personatges acaben destacant per sobre dels altres: la germana alcohòlica (Àgata Roca), el cunyat dèspota i manipulador (Albert Ribalta) o el marit pusil·lànime (Jordi Rico). També cal destacar l’escenografia funcional, però també enginyosa i molt ben pensada, d’Alejandro Andújar. Potser al final el recurs de la plataforma giratòria acaba cobrant excessiu protagonisme, però no es pot negar que resulta realment encertat per a una trama com aquesta.