Concert teatralitzat a càrrec de Virgínia Martínez dirigit per Xavi Casan. Al principi, em va passar com amb aquell “Balla amb mi”, em va costar entrar per la falta de context explícit, que no dramatúrgia, que les lletres i interpretacions tenen molt de pes. Per exemple, la cançó que dóna títol a l’espectacle la vaig entendre (ho admeto) al col·loqui posterior. Si hagués conegut abans la seva història, lligada als linxaments, crec que l’hagués gaudit més, com amb d’altres peces. És a dir, no quedar-me només amb les molt bones interpretacions sinó que hagués agraït una mica d’història de les cançons o èpoques, crec que m’hagués ajudat a entendre i copsar millor el perquè i quan van ser escrites i cantades. Jo que sóc molt, molt simple diria una mica més de “teatre” en el sentit més tradicional i convencional.
Virgínia navega per les veus de grans noms de la música negra femenina (Billie Holiday, Nina Simone, Aretha Franklin…). Hi ha blues, gospel, soul, musicals… Reivindicacions en fi (gran adaptació del “Mississippi Goddam”), crits de dolor per la manca de llibertats civils i drames quotidians, relacions d’abús, però també espai per a l’amor, tot a través de les lletres de les cançons amb les què anem copsant el llarg camí que van cantar aquestes portaveus d’una reivindicació constant i a estones íntima. Com en tota selecció de cançons, algunes t’agraden més que altres però la qualitat musical i interpretativa d’ella i Dani Campos al piano és alta en totes. I, digue’m raro, em va encantar la il·luminació, excel·lent, que sense escenografia i amb algun canvi de vestuari, ens ha transportat a una cabana al camp i a un club de jazz, a un dormitori i a un gran auditori.
El millor: per novetat, que ens donin el setlist de totes les cançons que han sonat, amb l’autor i musical (quan toca) on apareixia. Regal pels que sempre volem estirar del fil d’allò que hem gaudit, com és el cas.