Tot el que necessites per anar al teatre

Soc el vent: Una veu indispensable

Soc el vent
9/10/2021

El norueg Jon Fosse és una autèntica institució literària en el seu país. Novel·lista, poeta, assagista, i també dramaturg. Ha obtingut diverses distincions, és un etern candidat al Premi Nobel, ha estat traduït a 40 idiomes i el seu teatre s’ha representat per tot el món. A Barcelona, però, la seva presència s’ha vist relegada a unes poques peces: Hivern, vista a La Seca, i I am the wind, la versió anglesa de Sóc el vent que va portar Patrice Chereau al Grec del 2011. Un bagatge potser una mica curt per poder connectar amb un autor que molts qualifiquen com el Beckett del segle XXI.

Haig de confessar que a mi m’ha costat molt entrar en aquesta versió que veiem ara al Teatre Akadèmia. La repetició constant de frases curtes, les preguntes sense resposta, l’economia de llenguatge per arribar només amb la paraula clau… Un diàleg que s’acosta més a un poema, i que a vegades recorda a un oratori o a una mena de rèquiem per consolar una absència. La veritat és que tot resulta fred, distant, però també tremendament trist. Primer no sabem massa bé per quin motiu, però és cert que la tristesa ho amara tot de principi a fi.

La direcció de Marc Chornet és curosa en tot l’aspecte formal, però potser no aconsegueix transportar-nos a la desesperació interna i íntima dels personatges, interpretats correctament -i potser massa formalment- per Hans Richter i Manel Barceló. L’escenografia d’Alfonso Ferri i la il·luminació de David Bofarull ens transporten a un espai bell i un pèl futurista que potser no ajuda al conjunt, tot i que aporta una estètica realment interessant. Una obra, per tant, amb la que potser no tothom connectarà… però que almenys ens acosta una veu indispensable de la dramatúrgia europea contemporània.

 

← Tornar a Soc el vent