Després d’assistir al fantàstic monòleg que obre Snorkel, l’espectador pot tenir la sensació que es troba davant d’una peça fora de sèrie. Tant el text d’Albert Boronat com l’actitud irònica i propera de l’actor Javier Beltrán troben un equilibri perfecte entre un discurs intel·lectual i la confidència distesa d’un amic disbauxat. És divertit, agut i captivador. Malauradament, aquest excel·lent punt de partida no és més que una promesa d’un nivell que la proposta no tornarà a assolir més que en moments puntuals. A partir de llavors, l’obra encadena un seguit de soliloquis i narracions més o menys afortunades que, per acumulació, poden resultar difícils de pair. Sobre paper, això sí, l’espectacle està farcit d’un bon grapat de reflexions interessants, frases lapidàries i ocurrències brillants. Potser li vindria bé oxigenar-se amb diàlegs per rebaixar un to que, a vegades, és innecessàriament elevat. La posada en escena és suggerent i funciona, en general, tot i que el seu fort és el seu esperit crític i un excels sentit de l’humor. Frases com “no vam fer la revolució perquè no ens anava bé a les tardes” són la prova que, en aquelles parts on el muntatge fila més prim i fuig de pedanteries, és quan més arriba la transcendència del seu missatge.
Enllaç copiat!