Tot el que necessites per anar al teatre

Snorkel: Disteses reflexions

Snorkel
15/11/2015

Després d’assistir al fantàstic monòleg que obre Snorkel, l’espectador pot tenir la sensació que es troba davant d’una peça fora de sèrie. Tant el text d’Albert Boronat com l’actitud irònica i propera de l’actor Javier Beltrán troben un equilibri perfecte entre un discurs intel·lectual i la confidència distesa d’un amic disbauxat. És divertit, agut i captivador. Malauradament, aquest excel·lent punt de partida no és més que una promesa d’un nivell que la proposta no tornarà a assolir més que en moments puntuals. A partir de llavors, l’obra encadena un seguit de soliloquis i narracions més o menys afortunades que, per acumulació, poden resultar difícils de pair. Sobre paper, això sí, l’espectacle està farcit d’un bon grapat de reflexions interessants, frases lapidàries i ocurrències brillants. Potser li vindria bé oxigenar-se amb diàlegs per rebaixar un to que, a vegades, és innecessàriament elevat. La posada en escena és suggerent i funciona, en general, tot i que el seu fort és el seu esperit crític i un excels sentit de l’humor. Frases com “no vam fer la revolució perquè no ens anava bé a les tardes” són la prova que, en aquelles parts on el muntatge fila més prim i fuig de pedanteries, és quan més arriba la transcendència del seu missatge.

← Tornar a Snorkel