Es diu que la història l’escriuen els vençuts i aquells que sobreviuen, però sempre hi ha un biaix més que no es té en compte i és que el punt de vista sempre és masculí. Des de la vessant més antropocèntrica i masclista, així és com hem après, escoltat i llegit la història del nostre país, de la nostra cultura. Afortunadament, això va canviant amb el pas dels anys i cada vegada més es reivindica no només la presència de les dones, sinó també el seu paper fonamental en cadascun dels episodis dels milers d’anys que l’ésser humà porta sobre la terra.
Sis van ser les dones que van passar per l’altar amb Enric VIII i van ser reines d’Anglaterra, a major o menor fortuna. D’aquestes, dues divorciades, dues decapitades, una va morir i l’última va sobreviure al rei tirà. Sempre han sigut això, les sis dones del rei d’Anglaterra. Fins ara. El musical Six amb producció del West End londinenc vol reivindicar el paper d’aquestes dones i veure més enllà del seu paper de “esposes de” que estem acostumades a escoltar.
Toby Marlow i Lucy Moss han creat un espectacle ple d’energia, ritme i força que enganxa l’espectadora i la deixa extasiada. El relat és intens i ràpid, no deixa gairebé respirar i és aquesta la clau perquè el públic estigui entregat des de la primera intervenció de la megafonia, des de l’inici de la presentació de la història que estan a punt d’explicar a l’escenari.
Amb cançons majoritàriament pop, amb tocs de hip-hop, rap, techno, amb melodies divertides i ballables, amb una balada al més estil grandiloqüent i interpel·lant al públic constantment, aquesta producció és una meravella de principi a fi.
Emma Bailey signa una escenografia que sembla senzilla pels seus pocs elements, però que és perfecta per a l’emplaçament d’aquesta producció. En format de concert, les sis reines van explicar a l’audiència el seu periple com a dones del rei, com van arribar a la cort i com van sortir d’aquesta. El tret de sortida és presentar davant del públic qui ho va passar pitjor sent l’esposa del rei i animar a fer una competició a veure quina d’elles ha patit més. Un pensament bastant trist que es contraresta amb una força descomunal de les intèrprets.
Gabriella Slade és l’artífex del magnífic vestuari que llueixen les reines. No és per a res arbitrari, cadascun té elements que determinen els colors de la casa reial a la qual pertanyen, la visió popular que es té d’elles o com van acabar (les decapitades porten un collar de punxes, per exemple). Elements que semblen senzills, però que donen encara més volada a un espectacle pensat i treballat al detall. Igualment, els coreografies de Carrie-Anne Ingrouille mostren la personalitat diferenciada de cada protagonista i les deixa ser lliures en un món on no ho van poder ser.
Tot l’embolcall és increïble i les cançons són brutals, però sense les dones que hi ha dalt de l’escenari no seria res. Les reines –i també les Ladies in waiting, les músiques que van ser amants d’Enric VIII- són el veritable espectacle. Billie Kerr (Catherine of Aragon), Yna Tresvalles (Anna Boleyn), Liberty Stottor (Jane Seymour), Hannah Victoria (Anna of Cleves), Lizzie Emery (Katherine Howard) i Eloise Lord (Catherine Parr), aconsegueixen enamorar i hipnotitzar al públic amb les seves interpretacions i les seves veus. Cada actriu porta dalt de l’escenari la personalitat amagada de cada reina i la deixa florir per mostrar-se en tot el seu esplendor. Cada cançó s’adequa a les seves característiques i elles les exploten de manera molt intel·ligent i amb un talent desbordant. No és d’estranyar que després de l’obra vulguis anar-te’n amb elles a un pub a petar la xerrada.
Amb tot, una meravella de musical, d’espectacle i de talent a dolls.