Per ser franc, haig de confessar que quan vaig sentir parlar d’aquesta obra, no les tenia totes amb mi. Realment, tenia els meus dubtes respecte a aquesta barreja del segle d’or espanyol amb l’actualitat, tot amanit amb cançons i versos. D’alguna forma, pensava que d’aquesta curiosa barreja podia sortir una obra casposa, tot i que els comentaris que anava escoltant d’ella anaven en una altra direcció. Per tant, vaig decidir anar a veure l’obra per tal d’opinar amb coneixement de causa, deixant enrere els meus prejudicis. I, francament, haig de dir que no podia estar més equivocat, ja que la companyia Ron Lalá ha creat un espectacle de gran qualitat, carregat d’originalitat i, sobretot, amb un tret que no és fàcil de trobar sobre els escenaris: personalitat. Així doncs, es tracta d’un espectacle que juga amb un humor intel·ligent alhora que busca la complicitat de l’espectador, fent-lo en ocasions partícep de les seves escenes. A més, l’obra presenta un ritme frenètic, el qual ve marcat des d’una direcció molt elaborada que deixa tot el protagonisme a uns actors excel·lents que demostren un clar domini escènic i una habilitat innata per captar l’atenció de l’espectador. Per altra banda, l’enginy i la gràcia amb que es transmet l’humor és un dels pilars d’aquesta companyia que no dubta en criticar la situació política i econòmica actual, aixó sí, des d’un punt de vista anclat en el segle d’or, el qual ens fa veure que potser les coses no han canviat tant en aquests quatre segles.
Enllaç copiat!