Tot el que necessites per anar al teatre

Siempre a la verita tuya: Un cant a la llibertat de gènere

Siempre a la verita tuya
1/04/2018

Aquest espectacle és la segona part d’una trilogia de teatre social, que té com a nexe comú tres noms de la cultura popular artística: la “bailaora” Carmen Amaya, l’artista Lola Flores i l’escriptor Paco Candel.

La primera part de la trilogia va ser “JAR – CARMEN AMAYA IN MEMORIAM” que vam poder veure al Teatre Akadèmia el novembre de 2013. Era un homenatge al poble gitano, al desaparegut barri de Somorrostro i a la figura de Carmen Amaya.

La segona part SIEMPRE A LA VERITA TUYA és un cant a la llibertat de gènere i una repulsa a la intransigència a través de la història de l’assassinat d’un transformista imitador de la genial Lola Flores.

La tercera part estarà basada en el text de Manuel Veiga “Els altres Candels” i homenatjarà la immigració dels anys 50 i 60, recuperant la memòria de Paco Candel i els barris de barraques de Barcelona.

SIEMPRE A LA VERITA TUYA és un monòleg escrit, dirigit i interpretat per Manuel Veiga, que aprofita per recuperar el calò (parla gitana) per al teatre.

Un monòleg d’un pare que es va deixar arrossegar pel dolor de la pèrdua del seu fill, al qual no hi havia sabut entendre. Un fill que tenia la necessitat de ser ella.

Un text dotat d’una gran poesia i una magnífica interpretació de Manuel Veiga, transformat en Curro, el pare d’un d’aquells transformistes que ens explica l’assassinat del seu fill que el porta a patir la bogeria del dol i a l’alcohol. Una trobada fortuïta amb la Lola Flores el farà entendre i l’ajudarà a verbalitzar tot el que havia callat quan el seu fill li demanava carícies.

Un espectacle íntim amb una sòbria escenografia, emparada per les parets i els cortinatges d’un color fúcsia de la petita sala Palau i Fabre de la Seca, una cadira i un maniquí on hi ha un vestit de vellut verd i blau, i una capsa que guarda una mosca morta.

Una aconseguida il·luminació de Josep Mª Cadafalch i una poètica posada en escena completada amb algunes filmacions.

Malgrat tot el que hem dit, l’espectacle no ha aconseguit captar tot el nostre interès, com si ho va fer aquella primera part de la trilogia, potser perquè en aquesta ocasió la narració ens ha resultat molt confusa i poc entenedora, especialment en els primers minuts d’aquesta proposta.

Aquest fet segurament ha impedit que ens arribés en tota la seva intensitat el missatge que Manuel Veiga volia transmetre i per tant l’espectacle ens ha provocat escasses emocions. Una llàstima, perquè interpretativament Manuel es deixa la pell a l’escenari.

Per veure la nostra ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

← Tornar a Siempre a la verita tuya