Potser més coneguda com a novel·lista que com a dramaturga, gràcies a l’èxit al nostre país de Color de llet, Nell Leyshon és una escriptora anglesa que retrata molt bé la idiosincràsia de la família anglesa i la vida al camp, barrejant realisme i una certa poesia. En aquesta mateixa línia, se’ns planteja Si mireu el vent d’on ve, una proposta inquietant, plena de dramatisme i misteri. El més destacable del muntatge és un espai escènic impressionant que aprofita tota la profunditat de la sala i aconsegueix ambientar perfectament una història a mig camí entre la lírica visual, la bellesa onírica i la foscor d’un malson. La trama és, en part, previsible i no massa elaborada, malgrat el seu calat emocional i la riquesa de les seves metàfores. No obstant això, el veritable problema és que les interpretacions han sigut conduïdes pel director cap a una estridència, en molts moments, innecessària. Si a això li sumem que algun personatge resulta irritant i mancat de carisma, el producte queda bastant lluny de ser òptim. Tenint en compte les possibilitats de l’espectacle, es troba a faltar la subtilesa i efectivitat del seu embolcall també en les actuacions. Afortunadament, el conjunt és prou suggerent i torbador per mantenir captivat l’espectador fins al final, encara que no acabi de commoure del tot.
Enllaç copiat!