Semiramide és una obra en dos actes de Gioacchino Rossini i libreto de Gaetano Rossi basat en una tragèdia de Voltaire de l’any 1748. Rossini la va presentar a la Fenice de Venècia al 1823 i al cap de tres anys s’estrenava a Barcelona.
Rossini va ser un compositor prolífic i va tenir una carrera fulgurant entre 1810 i 1823. Durant aquests anys va composar 33 òperes. Semiramide, és l’última òpera que va escriure a Itàlia. Marxà a Paris on va escriure poques òperes més, les més conegudes; Il Viaggio a Reims (1825) i Guillaume Tell (1829).
És el primer compositor del segle XIX que converteix l’òpera en un sistema estilístic diferent que després Bellini i Donizetti definiran com Bel Canto. Va ser el precursor del virtuosisme, el ritme, la brillantor i la forma.
Sota la batuta de Paolo Arrivabeni hem tingut la sort de sentir al Liceu enguany aquesta òpera en versió concert amb tots els actors a l’escenari: director, músics, cor i solistes. Per mi ha estat una experiència meravellosa. Des d’unes trompes inicials o els primers compassos de l’orquestra i a tota l’obertura hi reconeixem a Rossini, el ritme del Barber o l’alegria de la Cenerentola o la Gazza Ladra.
La reina de Babilònia, Semiramide, ajudada pel seu amant Assur, va assassinar el seu marit. Aquestes històries es repeteixen a l’antiguitat. Agamèmnon és assassinat per la seva dona i el seu amant i la seva filla Electra, espera el seu germà Orestes per venjar-los. A Semiramide, arriba el fill, Arsace, el guerrer de qui s’enamora Semiramide i aquesta el vol posar al tron després de casar-s’hi. Aquí ens retrobem una altra història coneguda. Èdip tal com havien pronosticat els oracles, es casa amb la seva mare i tenen quatre fills, una de les quals va ser Antígona. L’incest formava part de moltes tragèdies. Arsace havia estat criat per un oncle i Semiramide desconeixia la seva existència. És una història que combina la intriga política, el destí tràgic amb elements sobrenaturals en els quals hi creien profundament. Vasilisa Berzhanskaya encarna a Semiramide, una soprano lírica de coloratura, molt ovacionada ahir. Arsace va ser representat per Franco Fagioli un contratenor argentí que va defensar un paper molt exigent. En algun moment aquest personatge devia ser un castrato i actualment ho pot cantar un contratenor o una contralto o mezzo. La partitura per Arsace és tremendament ornamental. Assur és el cap de la guàrdia i amant de Semiramide que va ajudar a matar al rei Nino, marit de Semiramide. És Mirco Palazzi un baríton amb una gran agilitat vocal. El tenor és Maxim Mironov, representant aquí un príncep indi enamorat de la filla de la reina, Azema, una soprano amb un paper petit en aquesta òpera. No pot faltar el baix, Oroe, el gran sacerdot del temple que transmet les ordres dels déus, cantat per Antonio Di Matteo. L’espectre del rei és defensat per un baríton català Marc Pujol.
Totes les àries de tots els solistes tenen una coloratura que quasi arriba al paroxisme, l’ornamentació vocal és increïble. Potser per això la popularitat d’aquesta òpera va baixar i també perquè, segons Roger Alier, la música verista va eliminar aquests recursos de la pràctica de l’òpera. En tot cas, nosaltres no podrem oblidar cap de les àries, duos i cabalettas que es van escoltar al Liceu en un silenci reverencial i l’atronador aplaudiment després del finale del primer acte amb Semiramide, Arsace, Assur, Idreno, Azema, l’ombra di Nino, Oroe i tot el cor dempeus.
L’únic aspecte negatiu de la representació és que va ser una funció única. Esperem poder gaudir-la alguna altra vegada.