Reduir Doña Rosita la soltera, que té 19 personatges, a un text per a dues actrius és realment encomiable. En aquesta versió les autèntiques protagonistes són la tia i la criada, tot i que també hi ha lloc per a alguna intervenció de les tres solteres, aquí reconvertides en titelles, i per a un monòleg final de Rosita. El més interessant és que l’argument es pot seguir perfectament i l’acció avança de la mateixa manera que en l’original, tot i que des del punt de vista de les dones que veuen patir a la soltera protagonista.
Pep Vila ha aconseguit una molt bona adaptació, però també ha sabut dirigir amb ma ferma un text carregat de poesia i sensibilitat. A part de saber utilitzar una bona colla de recursos molt efectius, comença i acaba l’espectacle amb una proposta estètica i formal que sembla homenatjar l’estil de la companyia andalusa La Zaranda. Una manera ben contundent de presentar la història i de lligar-la amb l’univers personal i artístic de Lorca.
Però aquesta Rosita no seria gran cosa si no fos per les dues actrius que el defensen. Carme Bosch destil·la sensibilitat i emoció, sobretot en el brillant monòleg del final, mentre que Carmina Tortajada és tot el que poden ser les meravelloses criades de Lorca, com aquesta o la Poncia de La casa de Bernarna Alba. La seva interpretació està plena de força, humor, humanitat i l’esperit popular que va recórrer de dalt a baix tota l’obra del poeta granadí.