Tot i ser l’obra de Shakespeare més representada del món, als nostres escenaris feia molt temps que no veiem un Ricard III acadèmic, més enllà de variacions interessants com la que va protagonitzar Quim Àvila amb dramatúrgia de Gerard Guix. En aquest cas, només per veure en Lluís Homar interpretar un personatge tan sucós i emblemàtic, tot el muntatge ja val la pena. El veterà actor demostra el seu talent interpretatiu emportant-se tota l’atenció amb complicitat del director Xavier Albertí que li deixa un gran espai de lluïment. Divertit, ple de matisos, tràgic i pervers, cada monòleg del rei deforme resulta una veritable lliçó i un plaer hipnòtic. Malauradament, la sobrietat de la proposta, en alguns moments, resulta massa freda i monòtona. A més d’alguns fragments amb pinzellades d’humor força simpàtiques, s’agraeix cada vegada que algun recurs estètic (càmeres o altres elements) trenca amb la línia asèptica per la qual camina l’espectacle. Al repartiment, per sort, trobem també certes figures que destaquen per la seva força emocional i que, juntament amb Homar, generen els moments més vibrants i corprenedors. Elles són les superbes Julieta Serrano, Carme Elias i Anna Sahun. El vestuari i escenografia, també força senzilla, transmeten una elegància i una foscor adequades pel to de l’obra, de la mateixa manera que l’inquietant i pertorbador espai sonor. En definitiva, es tracta d’una peça contundent, amb fragments memorables i, en general, molt satisfactòria fins i tot amb els aspectes abans mencionats que, de ser millorats, podien haver donat més vida a tot el conjunt.
Enllaç copiat!